Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cuixa
veure  cuixà
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CUIXA f.
|| 1. Part de la cama des de la seva articulació amb el cos fins al genoll; cast. muslo. Estegren ab les líances a les cuxes arreats de ferir, Muntaner Cròn., c. 220. La boqua que rep la vianda, són los richs qui tenen les riquees; les cuxes són les persones de matrimoni; les cames són les persones de treball simples, Sermons SVF, i, 140.
|| 2. Cada un dels dos muntants o suports laterals de certs aparells; cast. montante. Tirava en la ost dretament vers un giny que hauia nom Arnaldes e era molt bo, si que li trencà la cuxa, Desclot Cròn., c. 42. Per a obs de fer la roda, les cuxes, les tapieres e la creu de la roda... per a obs de la obra de la torra, doc. a. 1440 (Arx. Gral. R. Val.). a) Cuixes de l'argue: els bastidors verticals del muntant d'un argue, que consisteixen en dues peces de fusta unides en angle recte i amb els extrems units per una peça arquejada (Blanes, ap. Amades Voc. Naveg.).—b) Cuixes de l'escalada: els caps de les cuixeres de l'escala del carro, que surten uns tres pams (Bagà).—c) Cuixes de la premsa: cada una de les dues peces principals laterals d'una premsa d'oli, de vi, de fideus, etc. (Guilleries, Costa de Llevant, Pla d'Urgell).—d) Cuixes del molí d'oli: la punta del giny, oposada a la lliura, que entra dins les cuixeres (Gandesa).
|| 3. Tipus dimensional de peça de fusta, que té de 30 a 34 pams de llargada, de 50 a 55 cm. d'ample i de 40 a 50 cm. d'alçada (Coll de Nargó).
|| 4. a) Cuixa de dona: planta de la família de les compostes, Urospermum Dalechampii Desf. (Men.) (V. cuixa-barba).—b) Cuixa de senyora: planta de la família de les compostes, Podospermum laciniatum (Menorca); cast. barbaja. (V. cuixa-barba).
|| 5. Cuixa de bou: nom humorístic que donaven antigament a l'escopeta (Llofriu).
|| 6. Quan es juga, de tres partides, a guanyar qui primer en fa dues, el jugador que primer fa les dites dues partides, es diu que té cuixa (Espluga de F., ap. Griera Tr.).
    Loc.

Esser part de cuixa: esser persona molt acostada a una família per parentesc o amistat íntima (Binissalem).
    Fon.:
kúʃə (Perpinyà, Fontpedrosa, Montlluís, Arles, Oleta, Ribesaltes, Cotlliure, Cerdanya, Empordà, Ripollès, Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès, Barc., Mall., Men., Eiv.); kúʃe (Ribes, Pobla de L.); kúʃɛ (Gir., Rupit, Vilafr. del P., Organyà, Oliana, Tremp, Balaguer, Maó); kúʃo (Perles); kúʃa (Tamarit de la L.); kúјʃə (Prada, Noedes); kúјʃɛ (Bagà, Sercs, La Seu d'U., Sort, Artesa de S., Pradell, Sueca); kúјʃa (Andorra, Esterri, Llavorsí, Isavarri, Boí, Vilaller, Tortosa, Llucena, Cast., Val., Alzira, Xàtiva, Gandia); kúјʃo (Pobla de S., Torre de C.).
    Intens.
—a) Augm.: cuixassa, cuixarra, cuixota, cuixot, cuixarrassa, cuixarrota, cuixarrot.—b) Dim.: cuixeta, cuixetxa, cuixel·la, cuixeua, cuixiua, cuixona, cuixó, cuixarrina, cuixarrí, cuixarrona, cuixarró, cuixarreua, cuixarrineua, cuixoia, cuixarrinoia, cuixarrinoi.
    Etim.:
del llatí cŏxa, ‘anca’, ‘cuixa’.

CUIXÀ topon.
Antiga vila del Conflent, situada prop de Prada, on es conserven les ruïnes de la gran abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà. Raholf tarbera he so fil he'l monge de cuxà qui tol ecclésia de tartera, doc. segle XII (Pujol Docs. 15).
    Fon.:
kuʃá (pir-or.).
    Etim.:
incerta. Probablement d'un derivat llatí en -ānum d'un nom personal, però no es sap amb certesa quin era aquest. Les formes més antigues que es coneixen documentades són: Cuxano (a. 845), Coxiano (a. 871), Coxani (a. 1034), Coxano (a. 1066), Cutiano (a. 1128). «Skok, p. 80, menciona una villa Cussana in pago Ruscinonensi, a. 981, que es refereix probablement a Cuixà, i ell fa venir aquest nom de Cussius. Es podria tractar també de Cuttius, o de Cossius, o de Cottius» (Aebischer Topon. 86). Segons P. Vidal, Guide 248, hi ha documents on es troben les formes Vitezano i Guissano, les quals fan pensar si el vertader nom personal originari seria el germànic Witiza; però la forma actual sembla demanar més aviat una procedència de noms llatins com els que indica Aebischer.