DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DECANTAR v.
|| 1. tr. Inclinar cap a un costat; cast. inclinar, ladear. Caure no'l fas, mas a terra'l decantes, Auzias March, cxii. Especialment: a) Inclinar lleugerament un recipient i fer-ne vessar el líquid que conté, de manera que resti dins el depòsit la part sòlida o baixos continguts en el líquid; cast. decantar. «Decantar la caldera», «Decantar un vas» (or., occ.).—b) Decantar l'erer: tombar-lo d'un costat i fer-ne caure el contingut (Eiv.).
|| 2. refl. o intr. Inclinar-se a un costat. Si los paraments decanten o pengen més a una part que a altra, a perdre lo pris ajuden, Menaguerra Caualler. No's don' Amor ab tan egual balança | que poch o molt una part no decante, Auzias March, cxvii. Especialment: a) Desviar-se cap a un costat. «Decanta cap a la dreta i trobaràs el camí» (Camp de Tarr.). Dexà lo curs antich devés llevant y decantant-se al migdia arribà a Torroella, Pujades 5 (ap. Aguiló Dicc.).—b) fig. «El malalt decanta per bé» (=té tendència a millorar); «decanta per més mal» (=té tendència a pitjorar). Que per temor, amor o hoy o per res àls, no decant de neguna part, Collació (Col. Bof. xiii, 340). Que'n molta tristor son goig se decanta, Passi cobles 146.
|| 3. (regint preposicions com a, cap a, vers, etc.) Acostar lateralment; cast. acercar. «Les rames d'aqueix arbre es decanten cap al filferro del telèfon i trencaran la comunicació» (or., occ.). No'm sé a qual part me decante, Esteve Eleg. Axí que'l pes se decantaua més a la nostra part, Eximplis, ii, 12. L'escarbat negre... començava a decantar-se una mica cap a la dreta, Víct. Cat., Ombr. 71. Vols dir que hi arribarem?—esclafí, decantant-se vers la Pepa, Pons Auca 305. Decantar per un carrer: girar-ne el cantó. No havia assolit encara a l'escomesa dona, i cregué que altre cop se li escapava. Era que havia decantat pel carrer de l'Hospital, Oller Pap. xx. a) fig. Inclinar (en sentit moral o espiritual). «Jo no em decanto ni cap als de la dreta ni cap als de l'esquerra» (or., occ.). «L'alcalde es va decantar cap als carlins». Moltes lahors... mon voler se decanta | aquelles dir que l'escriptura santa | de vós escriu, Joan Lançol, Trobes V. Maria [145]. I tu, ane qui te decantes, Jepic? Massó Croq. 30. Veig més clar la mala intenció que debian dur al decantar-me a fer aquell disbarat, Oller Pil. Pr. 266.
|| 4. (regint la preposició de) Apartar, separar; cast. apartar. «L'haurien de decantar d'aquesta gent, que el fan tornar dolent» (Mall., Men.). «Decanta aquesta cadira de sa paret» (Mall., Men.). Se mirava es diari acostant-lo y decantant-lo, però cap parey li venia bé, Ignor. 18. Així diu el vident, | i es decanta per sempre de Micol, Alcover Poem. Bíbl. 69. ¿Quin preu serà que d'Israel decanti l'assot de Jehovà?, ibid. 72. «Jo no sé què s'ès estat, | que la sort de mi es decanta: | ses pedres me vénen quantra! | Que som de desgraciat!» (cançó pop. Mall.). «En el quarta manament | no n'he honrat pare ni mare, | perque em feien decantar | d'un bé que jo tant amava» (glosa pop. Men.). «Pel 'bril, no et decantis ni un fil»: refr. que recomana que fins passat el mes d'abril no ens llevem gens de roba (Mall.).
    Fon.: dəkəntá (pir-or., or., bal.); dekantá (occ.).
    Etim.: derivat de cant en el sentit de ‘costat, cantó’.

2. DECANTAR v. tr.
|| 1. ant. Cantar col·lectivament. En aquest dia per lo després dinar fou decantat lo Tedeum, Ardits, iii, 459 (a. 1532). Aprés del ofici fonch decantat lo Tedeum entorn de la Seu, ibid. iv, 11 (a. 1534).
|| 2. Lloar excessivament; cast. decantar.
    Etim.: pres del llatí decantare, mat. sign. || 1.