Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  decaure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DECAURE v.
|| 1. ant., tr. Fer caure. Cert és e ver que qui vol altre decaure, ell se aparell a caure, Eximenis Terç del Crestià, 53 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 2. intr. Passar gradualment d'un estat de certa perfecció a un d'imperfecció, adversitat, etc.; minvar en força, riquesa, salut o altres bones qualitats; cast. decaer. Que'ls hòmens per goig s'exalcen, e per tristor se lexen decaure, Metge Somni i. Aquell jutge... per fortuna contrària no's lexa decaure ne per la fortuna de benenança no exalça lo seu cor, Genebreda Cons. 33. Mentre que'l vent malvat un poch decau, Febrer Inf. v, 91. Mas, vent ja les forces d'aquell molt decaure, Viudes donz. 140. De cada dia veym decaure sa moralidat, Ignor. 70. Tan sols del cor d'Alcides les ales no decauen, Atlàntida viii. La meva ploma decau davant la mort, Salvà Poes. 46. Al sentir axò que m'exia del cor..., crech que li vaig decaure del bon concepte en què em tenia, C. Roure (Catalana, i, 483). Especialment: a) Perdre una roba el seu encarcarament després d'aprestada.—b) Navegar un vaixell a sotavent de la direcció assenyalada per la proa.
    Fon.:
dəkáwɾə (or., bal.); dekáwɾe (occ., val.); dekáwɾa (alg.).
    Conjug.:
segons el model de caure.
    Etim.:
del llatí decadĕre, mat. sign.