DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DECENT adj.: cast. decente.
|| 1. ant. (llatinisme) Convenient, apropiat al grau o manera d'esser d'una persona o cosa. No és cosa decent que lo senyor Fill vostre denegue nenguna cosa per vostra mercè demanada, Villena Vita Chr., c. 58. La modèstia és decent a totes les persones, emperò als jóvens particularment, Lacavalleria Gazoph. No és decent als vells ballar, ibid.
|| 2. Conforme exteriorment als bons costums. Llegiran de Terensi alguna comèdia de les més comedides y las escenas manco obcenas y més honestas y decents, Ordin. Univ. 1638, fol 44 vo. Persona decent: la que obra conforme als bons costums, realment o aparent. Passa com a corrent | l'esser un viciós decent, | l'enganyar ab cortesia, Penya Poes. 103. Ja és sa gent decent e instruhida sa que ha passat devant als infladós des Matadero, Ignor. 1.
|| 3. Conforme a les conveniències usuals. Especialment: a) Conforme a les normes de la netedat i de la comoditat sense exageració. En tota la dita terra no hauia posada decent per a sa altesa reposar, Villena Vita Chr., c. 1. Vull per mi un bon cuarto | y un catret decent, | miray, cantarano, | jerreta y ribell, Penya Poes. 36. Si troben a la casa uns sous decents, potser no exigiran res, Puig Servitud 181.
|| 4. (vulg. dial.) Patent, manifest. «Que decent se veu vui lo tossal de Penyagolosa» (Maestrat).
    Fon.: dəsén (or., eiv.); desén (occ.); desént (val.); dəsént (mall., men.).
    Loc.
—Ser una persona de cent cinquanta: ho diuen per manifestar descreença quan altri ha afirmat d'algú que era una persona decent (Val.).
    Intens.: decentet, -eta; decentíssim, -issima.
    Etim.: pres del llatí decente, mat. sign. || 1.