Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  declinar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DECLINAR v.: cast. declinar.
|| 1. intr. (i ant. refl.) Separar-se o desviar-se d'una direcció determinada. Axí deu ell fer sos affers dretament et endreçada de manera que no's torça ni's declín a alcuna part, Pere IV, Cavall., llei 21. E Jesús declinà's de la companya, Quatre Evang. Aquí foren primerament los fills d'Adam e declinaren de Déu, Eximenis Terç, c. 113. La part sobirana se declina un poch a la part dextra, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 6. a) fig. Inclinar-se, tenir tendència. Aparech a Nós que'l dit cardenal se declinàs d'alguna cosa a la part del dit rey de Castella en favor sua, Pere IV, Cròn. 337. Los ulls fort flamenchs e declinant-se en color citrina en royor, Flos medic. 128. E aquest flux declinava a una spècie de malaltia, Carbonell Ex. Joan II, c. 12. En la primera part del març declinarà a fret y vent, Molera Pron. Especialment: b) Formar (un pla, una agulla imantada) cert angle amb el meridià;—c) Esser un astre a certa distància de l'equador celeste.
|| 2. intr. Baixar després d'haver atès el punt culminant; fig., Decaure, encaminar-se cap a la seva fi o extinció. «Aquesta noia ja declina». Declinar la febre, Nebrija Dicc. De XL anys a amunt, comensa hom a declinar e a envellir e a tornar lo cors a la terra, Llull Cont. 103, 12. Per copdícia de tan reluint or declinà en son córrer, Alegre Transf. 66. Lo mal va declinant, doc. a. 1589 (Segura Hist. Sta. Col. 224). Declinat és ja lo dia, Serra Gèn. 232. Los seus negocis comensan de declinar, Lacavalleria Gazoph. La sua buniquesa declina, ibid. El soley d'or a ponent declina, Riber Sol ixent 128. Ara que com una ombra l'estiu declina ja, Ferrà Cançó 15.
|| 3. tr. Refusar un jutge per incompetència. Declinar de for, o jurar que no pot tractar allí la causa (el jutge), Pou Thes. Puer. 87. Algú qui's serà assegurat... no puxe declinar de for iuy de la dita cort, Seguretats marítimes, cap. 12 (ap. Consolat, ed. Moliné). Perque havia allegat tonsura y declinat de for, fou declarat inhàbil ab veu de crida, Rúbr. Bruniquer, i, 104.
|| 4. tr. Refusar; no acceptar. «He declinat tota la responsabilitat de l'empresa». «El regidor declinà l'honor de parlar el primer».
|| 5. tr. a) Enunciar les diferents formes dels casos gramaticals del nom o del pronom. De vuyt a nou, occupe en fer-los declinar y conjugar, Ordin. Univ. 1596, fol 18.—b) refl. Prendre (el nom o el pronom) les diferents formes indicadores dels casos gramaticals.
    Fon.:
dəkliná (pir-or., or., bal.); dekliná (occ., Maestr.); deklináɾ (val.).
    Etim.:
pres del llatí declīnāre, mat. sign.