Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. deferir
veure  2. deferir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DEFERIR v.: cast. deferir.
|| 1. tr. Concedir a algú (honors, dignitats); sotmetre una cosa a l'autoritat o jurisdicció d'un altre. «L'examen del projecte de llei ha estat deferit a una comissió de diputats».
|| 2. tr. o intr. Cedir per condescendència o per respecte. Considerants les dites coses esser stades attentades e fetes, vostres dignes provisions no contrestants, ne haver deferit a aquelles, doc. a. 1439 (Capmany Mem. ii, 240).a) ant. Declarar lliure (d'una obligació o responsabilitat). Nos fra Guim de Guimerà... absolem, deferem a la uniuersitat et singulàs d'aquell, de tots crims, accesos que uosaltres fósets tenguts, doc. a. 1396 (BABL, x, 419).
|| 3. intr. Condescendir respectuosament o per cortesia. «Deferint a la seva condició de senyora, no he insistit».
    Fon.:
dəfəɾí (Barc., Palma); defeɾíɾ (València).
    Conjug.:
segons el model de partir.
    Etim.:
del llatí deferre, ‘transportar’.

2. DEFERIR v. tr., var. ant.
Diferir. Sàpia lo príncep no deure mès deferir de poble per àbit que per costum, Tirant, c. 128.