DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DEFUGIR v.
Sostreure's intencionadament a una cosa; procurar evitar-la; cast. rehuir. a) intr. Si res yo veig d'ella, dolor me dóna, | e, si'n defuig, par que d'ella m'aparte, Auzias March xciv. Tirant combatia enuers lo cap de l'ala, car a poch anaua defugint de la pressa de la gent, Tirant, c. 142. Davant tal acort jo no'n podia defugir, Obrador Arq. lit. 10. Que sent com la vida defuig de ta rel?, Salvà Poes. 17.—b) absol. Si aquestes coses los dits vicaris... no volguessen donar loch o defugissen, que fos procehit contra ells, Metge Somni ii.—c) tr. La meva culpa és tan gran que ni goso defugir-la, Pons Com an., 132. Si a nit entrada, | que no ho poguéssiu defugir, | una vegada | l'Amor trobàveu pel camí, Carner Monj.14. Les mans de Déu... no les puc defugir, Colom Juven. 175.
    Fon.: dəfuʒí (or., bal.); defuʒí (occ.); defuʧíɾ (val.).
    Sinòn.: difugir.
    Conjug.: segons el model de fugir.
    Etim.: del llatí defūgĕre, mat. sign.