DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DEGOLLADOR, -ORA m. i f.
El qui degolla; cast. degollador. Fonch degollat ab sanct Jaume; lo qual demanà al degollador una greala d'aygua, Flos Sanctòrum, a. 1493, 184 v.o (ap. Aguiló Dicc.).

2. DEGOLLADOR m.
|| 1. Ganivet amb què es degolla el porc o altre animal; cast. jifero.
|| 2. Endret del coll d'un animal per on el degollen; cast. degolladero. Sagneu la mula... e guardau-vos que no li obríseu aquelles glanoletes que té en lo degollador, Dieç Menesc. i, 7. a) fig. Tenir a qualcú el punyal al degollador: tenir-lo amenaçat de manera que no en pot defugir. Ell me demanà allò tenint-me lo punyal al degollador, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Lloc destinat a degollar-hi animals o persones; cast. degolladero. Aquell qui més de bé li fa, e que'l hom lo vega a la riba de caure o ja al degollador, Eximenis Terç, c. 127. Nos dus al degollador, cobles de l'any 1570 (ap. Aguiló Dicc.). Es Degollador: nom d'una platja situada prop de la boca del port de Ciutadella (Men.), i en la qual, segons tradició, hi hagué una terrible batalla entre les hosts d'Alfons III i els sarraïns que posseïen Menorca. a) fig. Lloc on es roba a la gent o se la duu a perdre. No és un hostal, sinó un degollador: Diversorium non est sed divertentibus infestum latrocinium, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. Eina de ferrer, consistent en una espècie de martell amb la cabota semicilíndrica, que serveix per a donar al ferro forma còncava (Mall.).
    Fon.: dəɣuʎəðó (or., men.); deɣoʎaðó (occ.); deɣoʎaóɾ (val.); dəɣoʎəðó (mall.).