Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  deixar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DEIXAR v.: cast. dejar.
I. tr.
|| 1. Cessar de subjectar o retenir. És consuetut que yo us dexe en la festa de pasca un presoner, Gerson Passió, c. 10. Llavors la rabosa deixant al gall de la boca, dix, Faules Isòp. 5. I va deixant sobre la tauleta de nit les agulles de ganxo, Ruyra Parada 16. No deixar d'ull: no perdre de vista algú o alguna cosa. No deixar de petge: no cessar de seguir qualcú, no perdre notícia de la seva situació. La vella negra, plantada al altre cap de taula, no'm deixa d'ull, me mira tota intrigada, Oller Fig. pais. 26. I dissimulant-ho l'una a l'altra no van deixar-lo de petge, Pons Com an., 200.
|| 2. Separar-se d'un lloc; cessar d'estar a un lloc, d'anar per un paratge. Dexant lo camí vell, doc. a. 1632 (Hist. Sóller, i, 57). Per sempre amb quant estimo, jardí, tinc de deixar-te, Atlàntida vi. Quant les volgudes montanyes dexava el pobre catiu, Costa Agre terra, 9. Deixa ta llar i la paterna herència, Alcover Poem. Bíbl. 26.
|| 3. Cessar d'usar o de posseir. Que desemparassen lo món e dexassen los béns temporals, Llull Blanq. 3, 1. Qui molt s'hi fexa | la força hi dexa, | cap s'emblanquix, | prest s'envellix, Spill 8440. Perquè no s'esvayexen tantes llorigueres ahont se refugian es joves viciosos dexant-hi sa salut, Ignor. 22. Tot ho deixí per eix recó de cel, Canigó xii. Deixar-hi els diners: perdre'ls en una empresa. Deixar-hi la vida o deixar-hi la pell: morir. Per poch que't descuydes hey dexas sa pell, Ignor. 37.
|| 4. Cessar d'estar amb una persona o cosa, de tenir-hi relació, companyia o tracte. «S'haver-me'n d'anar no planc, | només 'ver-te de deixar; | si no t'arrib a alcançar, | jo arribaré a plorar | per tu llàgrimes de sang» (cançó pop. Mall.). Y aquella Adriana que dexà Teseu, Proc. olives 1979. Pierres no la auia dexada de sa pròpria voluntat, Comalada Pierres Prov. 61. Vos he obert la porta un dia; | l'heu ferit i m'heu deixat, Verdaguer Idilis. Especialment: a) aplicat a coses inanimades: L'estiu bell ab la calor | ja del tot vos ha dexat, Cançó dones 5.
|| 5. Fer quedar una cosa, en absentar-se; no emportar-se-la. «Diuen que s'amor primera | deixa ses rels en es cor; | i jo dic que sa darrera | les m'ha deixades a jo» (cançó pop. Mall.). Axí dexà la magaduquessa a Constantinoble, Muntaner Cròn., c. 204. Anna acompanyà la senyora sa Filla a casa de Joseph... e la senyora sa mare, dexant-la en casa, tornà a la sua, Villena Vita Chr., c. 11. Qualsevol viuda dexada de algun maestre, doc. a. 1618 (Col. Bof. viii, 537). Subjectes... que han dexada de si gloriosa memòria, Ordin. Univ. 1629, fol 2 v.o. Gust de sang deixa aquest vi, Aguiló Poes. 21. Sols lladoners en brasa rodant-hi hi coetegen, | bell rastre de guspires deixant i flamareig, Atlàntida i. Quina amargó ens has dexat, malehida poma d'Eva!, Verdaguer Idilis. Especialment: a) absol. Perdre material colorant una cosa tenyida. «Aquest vestit deixa; en haver-lo rentat no deixarà tant».—b) Produir guany. Les senayades li hagueren dexat un bon jornalet, Penya Mos. iii, 174. «No vull ficar-me en negocis que no deixen».
|| 6. Fer quedar una cosa quan es lleven les altres; no llevar-la. Entorn la trona... fon dexat un loch buyt, Pereç Sant Vicent 24. La mula... no li fassau los peus ni les mans massa redones, e deueu-li dexar bones parets e los talons ben uberts, Dieç Menesc. i, 13 v.oPer consey d'ella m'havia dexat sa primerenca barbeta, Roq. 49. Deixar per verd: fer quedar una cosa que es considera inoportú de prendre. Hey ha certes coses que convé dexar-les per vert, Roq. 49. No deixar res per verd: agafar-ho tot, no fer excepcions.
|| 7. usat amb doble complement acusatiu: a) Fer quedar en una manera o estat determinat. Gran foch | cert m'ha dexat | tot escorchat, Spill 3263. Partí, deixant sa mercè molt joiosa e alegre, Villena Vita Chr., c. 36. Hi dexa los solchs tan pets de la broça | que totes les pedres ne va replegant, Proc. olives 1153. La mort amb freda besada geladora | li empedreeix i deixa per sempre el llavi fred, Atlàntida i. Com si fossen ets empleats de consums que ara ha dexats cessants s'Ajuntament, Ignor. 15. No hi ha com un àpat per dexar un home trempat, Vilanova Obres, xi, 243. Sent una oloreta que dexa assaciats, Roq. 23.—b) Instituir, encarregar qualcú, en absentar-se, en morir o en deixar d'actuar. Jo us dexe senyora de tot quant he, Tirant, c. 3. Guanyà'ls mal Eva, | dexà'n hereva | sa genitura, Spill 10472. La senyora prudentíssima, recordant-se que lo senyor Fill seu la hauia dexada en la terra per gouernadora e maestressa, Villena Vita Chr., c. 270. Dels apòstols mestra Déu vos deixà, Roïç de Corella, Trobes V. Maria [101].
II. || 1. Cessar d'exercir, de practicar, de fer una cosa. a) tr. amb un substantiu com a complement directe. L'enteniment... pot obeir a la voluntat sensitiva, dexant sa pròpia inclinació, Egidi Romà, ll. i, pt. 1.a, c. 3. Donchs pràtiques tals, mossènyer, dexau-les, Proc. olives 277. Si lo dit rector així elet morrà, o deixarà lo càrrech, Ordin. Univ. 1638, fol 11 v.oEll me ha fet deixar aquest designe, Lacavalleria Gazoph. Que deixés aquell mal viure, Víct. Cat., Ombr. 57.—b) refl., amb el complement substantival introduït amb la preposició de. Deixem-mos de aquestes bojeries, Lacavalleria Gazoph. Deixe't d'ideas funestas, Aguiló, Poes. 92. Bé, vaja, dexa't d'orgues, Vilanova Obres, xi, 13. Me va dir que'm deixés de paperets, Pons Auca 236.—c) intr. o refl., amb complement format per un verb en infinitiu introduït amb la preposició de. Yo dexaria de amar a tots los altres e amaria un tal com aquest, Tirant, c. 86. La infanta no's volgué dexar de dançar, Tirant, c. 96. Si jo deix de veure-us | me serà la mort, Cobles Juliana. Finits dits tres dies se dexà de plourer, doc. a. 1719 (Hist. Sóller, i, 151). Primer que admetre'ls, deixaria de pendre medecines, Pons Auca 234. Deixar d'existir: esser destruït; morir. d) absol. Dues de servei i jo no podem donar l'abast...Deixi's, que a taula són nou, Oller Papall. i.
|| 2. Abstenir-se de fer una cosa. a) tr. amb un substantiu o pronom com a complement directe. Amich, prech-te que la tua partida vulles dexar, Comalada PP 68. De travessar l'Agost, ho deixarien per la Mare de Déu de Montserrat, Pons Auca 129. Dexant per un altre dia lo que no mos hi càpiga, Aurora 226.—b) intr. amb complement format per un infinitiu introduït per la preposició de. Y no deix de fer-hi qualque passada el dimoni, Ignor. 3. No dexarem d'alabar com se merex sa conducta de s'actual Ajuntament, Ignor. 6. No pogué dexar de plorar, Penya Mos. iii, 55.
III. tr. Cessar de retenir una cosa i posar-la en possessió d'altri. Mas ans lo dexà fins als vuit anys al curs de natura, Llull Blanq. 2. Estigats ab bon cor e bé sforçats, que Nós vos dexam tanta bona gent, que sols aquestes que Nós vos lexam se combatrien ab lo rey Carles, Muntaner Cròn., c. 76. Desemparar la ciutat e dexar-la als moros, Tomic Hist. 104. Jo deixo al vostre pensar lo que jo no puch explicar, Lacavalleria Gazoph. Especialment: a) Transmetre als venidors (per testament, etc.) Ell me ha deixat mil escuts de or en testament, Lacavalleria Gazoph. Un señor que no tenia ningú a qui dexà es seus béns, Roq. 27. A sos fills i nissaga deixa'ns la dolça lira, Atlàntida x. D'aquesta joya que'ns deixà en Sagrera, Ferrà Com. Poes. 35.—b) Cedir una cosa per a usar-la cert temps; prestar. Los diners deixats o prestats són poch segurs per la mala fee dels deutors, Lacavalleria Gazoph. Jo te dexaré cent duros, Penya Mos. iii, 16. Deixau-me, serafins, les vostres ales | per fer-li de dosser, Verdaguer Idilis.
IV. S'usa unit directament amb un altre verb en infinitiu.
|| 1. Permetre; no impedir. Que per res no'ns dexàssem assitiar, Muntaner Cròn., c. 221. Dix a la guarda que'l dexassen entrar, Tirant, c. 14. Ans se dexaria morir que venir en res contra la honor, Tirant, c. 57. Ligar se deixa y als seus vassalls pendre, Passi cobles 38. Respòs Jesús e dix: lexau-los acostar ençà, Gerson Passió, c. 6. Y dexà'ls anar [los cavalls] per la montanya ahont volguessen, Comalada Pierres Prov. 56. Nostres pares deixaren assessinar en Jaume d'Urgell, Picó Engl. 57. Mes ay! l'infeel no nos deixa | ni tan sols agenollar, Salvà Poes. 117. Deixar-se tallar de la capa (Vallès) o deixar-se tallar un tros de capa (Mall.): tolerar que li causin un perjudici, en evitació de mals majors. Deixar-se cualcar: tolerar el comandament d'un altre sense rebel·lar-se (Mall., Men.). Deixar-se enganyar (o ensibornar, o entabanar, etc.): esser fàcil a creure el que li diuen, esser massa crèdul. Que's pensa que só com aquestes bledes que's dexan ensibornar ab quatre magarrufes?, Vilanova Obres, xi, 136. No deixar perdre res: aprofitar-ho tot. No deixar viure una persona: molestar-la contínuament. Deixar passar el temps (les hores, els dies, etc.): passar-lo sense obrar en un sentit determinat. | allí, en aquell banc de la paciència, vaig deixar passar el temps com una riuada de dolor, Ruyra Parada 17. Deixar-se llevar el millor dit de la mà per obtenir una cosa: suportar un dany considerable per tal d'obtenir allò que es desitja (Tarr.). Deixar-se dur (o portar) d'una passió, d'un impuls interior o exterior: obrar per la força d'aquella passió, d'aquell impuls. Deixar endevinar (deixar entreveure, etc.): no bastar a impedir que s'entrevegi una cosa. Certa positura general que dexava endevinar que quant fos acabada de fer, seria dona de pit, Maura Aygof. 7.
|| 2. Fer; cessar d'impedir una acció. Aquells qui guardauen les portes del portal de la ciutat dexaren caure la porta caladissa, Tirant, c. 18. Y dexà caure lo sendat dintre de la mar, Comalada Pierres Prov. 48. Mon nard deixà sentir la seva olor, Verdaguer Flors 21. S'assenta dexant penjar los brassos, Vilanova Obres, xi, 116. Deixant caure sobre ella la serena dolçor de son esguard, Alcover Poem. Bíbl. 24. Deixar-se sentir: produir prou modificació en l'ambient perquè el sentin. «Aquesta setmana s'ha deixat sentir un poc el fred». Deixar-se córrer a un lloc: anar-hi corrents. Lo senyor rey qui vaé la sua gent en aytal pressa, dexà's córrer sobre los enamichs, Muntaner Cròn., c. 134. Deixar-se caure: anar voluntàriament cap avall pel seu propi pes. Dexant-se caure damunt un sofanet, Ignor. 57. Es deixa caure d'anques en terra, Ruyra Parada 32. Deixar-se caure a un lloc: anar-hi, aturar-s'hi deliberadament. Pera deixar-se caure al café tot passejant, Pons Auca 89. Deixar-se veure: presentar-se a qualcú, visitar-lo, anar allà on ell és. En venir a Ciutat, dexau-vos veure, Roq. 1. ¿Y com axí tants de dies sensa dexar-te veure per allà?, Roq. 45. Deixar-se dir una cosa: gosar de dir-la, prendre's la llibertat de dir-la. Ab furor inestimable ab l'espasa en la mà volgué cerquar totes les cambres, deixant-se dir que ara fos rata o home, de matar-lo sense mercè neguna, Tirant, c. 226. Deixar-se comprendre: donar-se a comprendre, parlar prou clar per a esser comprès. Mas yo tampoch vull oblidar-me que yo'm dexe bé compendre, Cons. casada 197.
|| 3. Deixar anar: a) Permetre d'anar-se'n; donar llibertat. Els digués Alfandech que'l dexassen salvament anar, Muntaner Cròn., c. 53.—b) Produir, fer que surti un efecte. Sa pols que deixa anar s'era, Alcover Cont. 10.—c) Cessar d'ocupar-se d'una cosa; prescindir-ne, fer-ne cas omís. Deixa anar aquesta temor, Alcover Cont. 7. «Deixau anar Manacor | i la gent que hi coneixeu; | devers Felanitx vendreu | i alegrareu lo meu cor» (cançó pop. Mall.). En el mateix sentit es diu deixar estar, deixar fer i deixar córrer. «Gent hi ha en es meu carrer, | que, en caminar, ja tropessen; | d'es meus pecats se confessen | i es seus los deixen fer» (cançó pop. Mall.). Dexa estar aquexas querelas, Alegre Transf. 63. Deixau-me fer solament, jo me venjaré de bona manera, Lacavalleria Gazoph. Dexi-la estar, que va de plaga sempre, Vilanova Obres, xi, 148. a) Usat en imperatiu, deixa fer o deixa estar (o simplement deixa), o en ses formes abreviades 'xa fer, 'xa estar, serveix per a introduir una oració indicadora d'un fet que es dóna com a possible i del qual se'n volen fer derivar d'altres, generalment en to d'amenaça o promesa. Dexau fé que si l'añ que vé me fan sobreposat o clavari, m'he de recordá més d'un pich d'aquesta conversa per corretjí abusos, Ignor. 10. Dexi que hi torni a haver eleccions de regidor, qu'arrastraré alguns vots, y la lley anirà més recta qu'un vímet, Vilanova Obres, xi, 117. «Deixa fer que jo t'agafi, i et faré blau!» (Mall., Men.).—d) Deixar-se anar: afluixar-se per negligència, cessar de tenir-se l'esment que pertoca; cast. abandonarse, relajarse. Aflaquint-se de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cauallers anglesos, molts dies eren passats que... folgat hauien, Tirant, c. 28. S'aconsol y des de avuy endevant no plor ni's deix anar tant, Roq. 32. Anar tot deixat anar: anar mal vestit, mal endreçat per negligència (Empordà, Barc.).
|| 4. S'usa en imperatiu i amb complement pronominal de primera persona, per a formar un imperatiu perifràstic de primera persona de qualsevol verb. Deixa'm saludar aquells senyors és igual que dir: «Vaig a saludar aquells senyors»; «cal saludar aquells senyors», amb un infinitiu «saluda aquells senyors» (dient-s'ho a si mateix). Dexa'm anar a treure la roba bona, Vilanova Obres, xi, 42.
    Refr.
—a) «Deixa fer lo peroler, que ja sap lo que ha de fer» (Empordà, Garrotxa); «Deixau fer el qui sap» (Mall.); «Deixa fer qui sap» (Men.): vol dir que cal no retreure defectes en el treball que fan els qui hi entenen. Aquests refranys es completen humorísticament en aquesta forma: «Deixau fer qui sap; i matava es porc p'es cul» (Mall., Men.).—b) «Deixa fer a ton veí, darà't bon jorn dematí»: vol dir que convé molt no provocar baralles amb els veïns (Barc., Penedès).—c) «Deixa fer a Déu, que és bon home»: vol dir que cal esperar en la providència (Olot).—d) «Deixar ses manades p'es rostoi»: deixar lo bo i convenient per a atendre a les coses inferiors o desconvenients (Mall., Men.).—e) «No deixis la carretera per la drecera» (Cat., Men.); «No deixeu ses carreres velles per ses novelles» (Mall., Men.): vol dir que les innovacions solen esser perilloses.—f) «Si vols tenir enemics, deixa diners als amics».—g) «Deixa-lo, que de Gata ve»: ho diuen humorísticament fent un joc de paraules amb d'Eixaló, o sia, del poble anomenat Eixaló o Xaló (Marquesat de Dénia).—h) «Deixa'm un sou i porta-me'l a casa»: ho diuen a un que demana massa (Alcoi).—i) «El tonto deixa, el savi empra» (Tortosa).—j) «Guitarres, dones i paraigües, si es deixen, es perden» (Tortosa).
    Fon.:
dəʃá (pir-or., or.); deјʃá, deʃá (occ.); deјʃáɾ, deʃáɾ (val.); deʃá (mall.); diʃá (men.).
    Var.
ant.: lleixar (escrit leixar, lexar).
    Etim.:
del llatí laxare, ‘amollar’, amb un canvi de l- en d- que encara no s'ha explicat satisfactòriament. (cf. Spitzer AIL Cuyo, ii, 13).