Diccionari Catalŕ-Valenciŕ-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  dejú
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinňnims  CIT  TERMCAT

DEJÚ (i ses var. dial. dijú i arcaica dejun), -UNA adj.
|| 1. Que no ha menjat res des del començament del dia; cast. en ayunas. «Un homo que estŕ dejú | sempre el veuen desenat; | si jo no hagués berenat, | prompte estaria ajustat | de seure i menjar amb tu» (cançó pop. Mall.). En l'ome qui és dejun..., l'enteniment és mills dispost a entendre, Llull Arbre Sc. i, 187. Mas lo rey encara dejú anŕ al papayó de n'Oliuer qui a sos ops hauia apareylat de sopar, e sopŕ ab eyl, Marsili Crňn. 73. En Jaume... dix que ell e la companyia eren dejuns e havien passat lo port, e demanŕ que li fos donada la vianda, Pere IV, Crňn. 236. Les dones... dormen tro que deuen sopar..., perň bé's guardaran que no vendran dejunes a taula, car adés brous ben espessos per engreixar beuran, Metge Somni iii. Ab tot dits dexebles fossen dejuns, lexaren la vianda, Villena Vita Chr., c. 246. Com monges pŕlides, dejunes, | dretes i extŕtiques al sol, Riber Sol ixent 64. Caragol dejú: el caragol que agafen abans que tregui la banya, quan encara estŕ aferrat de boca (Aladern Dicc.). Rompre es dejú: fer la primera menjada del dia (Llucmajor). a) fig. Loch sol y trist sens arbres y sens herbes, a on ab la dejuna fam habitan tremoló y descoloriment, Alegre Transf. 72.—b) En dejú, loc. adv.: sense haver menjat res des del començament del dia. Per massa menjar fa hom indigestió... e en dejú trebaya home, Llull Doctr. Puer. 60, 5. Ara no puch aprofitar cap pessa teua, perque les t'has de posŕ en dejú si hey vols entrar dins, Maura Aygof.—c) Saliva dejuna: saliva que un treu abans de menjar res en aquell dia. A la saliva dejuna s'han atribuďt des de molt antic propietats medicinals. Preneu... mija onsa de argent viu esmortit ab saliua dejuna d'home, Dieç Menesc. i, 20. Un Pau nat el dia de la conversió del Sant cura la ferida més espantosa y maleďda posant-hi només saliva dejuna, Rosselló Many. 34. Curar un mal amb saliva dejuna: curar-lo amb remeis insignificants. Estar aferrat o agafat amb saliva dejuna: estar aferrat molt fluix.
|| 2. Mancat, privat d'una cosa; que no l'ha feta o no l'ha tinguda mai; cast. en ayunas. E d'aquest bé molt menys serŕ dejú, Auzias March cvi. Pochs ciutadans hey haurŕ que estigan dejuns d'haver anat an es balls de mŕscara, Ignor. 33. La seua delicadesa... tan plena de candor com dejuna d'artifici, M. Costa y Llobera (prňl. a les poesies de J. Guiraud). «Ves si n'he fet de favors al teu germŕ; doncs encara estŕ dejú de donar-me les grŕcies»=encara no m'ha donat mai les grŕcies (Camp de Tarr.).
|| 3. fig. Que no sap una cosa, que no n'ha tingut cap notícia; cast. en ayunas. Fieta, jo estich dejuna; conta-m'ho, Ignor. 12. Ell ha volgut qu'es seus dexebles no romanguessen en dejú des francčs que ara es parla, Roq. 45. Digues-me: żque t'has casat?... Com des de leshores no t'he tornat a veure, n'estich dejú de tot, Penya Mos. iii, 184. Y tots, la boca uberta, nos quedem en dijú, Llorente Versos 180.
    Refr.
—a) «No és tot u, haver menjat o estar dejú»: es diu per a indicar la gran diferčncia que hi ha entre una cosa i una altra.—b) «El fart no coneix el dejú» (Cat.); «Els dinats no coneixen els dejuns» (Mall.): vol dir que els qui estan bé no es recorden dels qui pateixen necessitat.—c) «Dinats i dejuns no són tots uns» (Cat.); «Del fart al dijú no conten tots u» (Val.); «Berenats i dejuns no canten junts» (Mall., Men.): vol dir que els afavorits de la fortuna veuen les coses de manera molt diferent de com les veuen els pobres.—d) «Dejú, no consulta bé ningú»: vol dir que el qui no té de quč menjar no sol donar consells raonables (Torra Dicc.).
    Fon.:
dəʒú (Barc., Mall.); diʒú (or., occ., men.); deʤú (Cast., Al.); deʧú, diʧú (Val.).
    Var. ort.
ant.: deiú.
    Etim.:
del llatí ieiūnu, mat. sign. || 1.