Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  demanar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DEMANAR v. tr.
|| 1. Expressar a qualcú allò que desitjam obtenir d'ell; cast. pedir. a) Amb complement directe nominal o pronominal indicador de la cosa que es desitja obtenir. Sènyer, qui de vós demanam glòria e benedicció, Llull Cont. 343, 2. No'ls ne deu donar [de pa] si ja ells no'l demanen, Llull Blanq. 2. Les altres companyies nostres nos demanaren paga del sou, Pere IV, Cròn. 161. Ni he dats aquells bons consells a aquells qui'ls me demanaven, Eximenis Conf. 18. No'm pens que devant ell poguéssets trobar repulsa de res que li demanàssets, Valter Gris. 15 v.oNo'ls volia complaure en ço que injustament li demanaven, Metge Somni iv. Consell haveu dat a qui no'l demana, Proc. olives 233. No es podia pas demanar més, Ruyra Parada 31. Am l'esguard demanava al cel altíssim | amplària i vent, Maragall Enllà 14. Demanar almoina o demanar caritat. Viu per les carreres hòmens pobres... qui querien e demanauen almoyna, Llull Felix, pt. viii, c. 22. Lo primer home que veuràs... que't demanarà per amor de Déu caritat, Tirant, c. 6. Demanar una dona (per a casar): expressar a la família de la dona la intenció de prendre-la per muller. ¿Com li havia de dir que me demanàs una atlota per casar?, Maura Aygof. 30.—b) Amb complement directe verbal en subjuntiu introduït per la conjunció que. Quan yo us demanava que'm consellàssets, Desclot Cròn., c. 168. Los sarrahins... demanaren e soplegaren al dit senyor rey que prengués la llur part, Muntaner Cròn., c. 16. Si alcun demanarà o requerrà que sia reebut en la confraria, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 68). Li demano que'm senyali el camí, Massó Croq. 112.—c) Amb complement directe expressador de la persona a qui es demana una cosa, i el nom de la cosa introduït per la preposició de. La dona... dix a son marit que lo donzell la hauia demanada de follia, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Demanà de conseyl tots los prelats, doc. a. 1310 (Miret Templers 379).
|| 2. Expressar a qualcú allò que esperam d'ell per dret o per naturalesa; exigir; cast. demandar, pedir. Fem-vos saber... del deume dels escaris de uiros que demane que anc nul temps no ere estat donat ni demanat, doc. segle XIII (Pujol Docs. 32). Que deman dret en nostra cort, Jaume I, Cròn. 35. E yo qui pendre solia | grans trehuts e demanar, | coué'ls me ara pagar, Turmeda Diuis. 10. Han-me condempnat sens que no m'han demanat ne dada deffensió. Genebreda Cons. 43. Un hom fo demanat que donàs compte deuant lo rey son senyor de la majordomia sua, Eximplis, i, 55.
|| 3. Tenir necessitat d'una cosa; exigir-la; cast. pedir, reclamar. «L'arròs demana vi» (menjant arròs, un sent la necessitat o el desig de beure vi). «Aquesta malaltia demana molt d'esment». «Aquest capell en demana un altre»: vol dir que ja és molt vell i que cal substituir-lo. Recordant lo diluvi tremola el món encara, | i ja en demana un altre l'Atlàntida amb son crim, Atlàntida iv. Rondalles! Prou que m'agraden; i el foc sembla que les demana, Ruyra Parada 41.
|| 4. Expressar que desitgem que vingui qualcú; cast. pedir, reclamar, llamar. E nos demanam en Bernat de Sancta Eugènia e don Assalit de Gúdar, Jaume I, Cròn. 117. El senyor s'exí de la cambra on era, et entrà-se'n en una recambra et feu-me demanar, et con fuy laïns me dix..., doc. a. 1330 (Anuari IEC, ii, 317). Ell entrà demanant sa muller ab lo seu sonament, Genebreda Cons. 167. Si alcun confrare... morís, que los dits confrares sien de anar al cors si demanats hi seran, doc. a. 1401 (Col. Bof. xli, 201). La veu de'n Lluís demanant a la Pepa estroncà sas allevansas, Pons Auca 199. Enviar a demanar: enviar qualcú a cercar una persona perquè vingui; cast. mandar a buscar, mandar llamar. «Mai he tengut pensaments | d'enviar-te a demanar, | perque sé que si no véns | no te n'hauràs de tornar» (cançó pop. Mall.).
|| 5. Expressar a qualcú allò que desitgem saber; cast. preguntar. Moltes vegades he haüda volentat que demanàs als savis de nostra ley la manera segons la qual Deus és un en essència e en trinitat de persones, Llull Felix, pt. i, c. 3. L'escuder li demanà de què era son consirer, Llull Cavall. 5 vo. Lo Veguer deu-los demanar: Què'n farem?, Cost. Tort. I, i, 11. No'm demanets l'alegre e lo confort qui fo per tota la ciutat, Muntaner Cròn., c. 64. Lo confessor no deu demanar qui és aquell ab qui lo peccat s'és comès, Eximenis Conf. 4. Mentre visquí en lo món, doné moltes respostes veres de ço que la gent me demanava que's devia seguir en l'esdevenidor, Metge Somni iii. Demanàvem si'ns voldríeu donar aculliment, Massó Croq. 173.
    Loc.
—a) Demaneu! o Demani!: es diu per evitar una enumeració llarga de coses i expressar que n'hi havia moltes, o de tota mena, o totes les que es poden imaginar o demanar. El pastor de la Bora un dia va perdre una uella; amurriadors, tanques de quintana, seguint els arns com qui diu un per un..., demaneu!, no deixà res per mirar, P. Vayreda (Catalana, i, 439).—b) No saber què es demana: no saber un el que diu o el que vol, estar torbat d'enteniment (Men.). «Calla, que no saps què et demanes!»—c) Demanar més que el Govern: demanar molt i amb insistència.—d) Demanar de noves: importunar qualcú fent-li o dient-li coses molestes (Mall., Men.).—e) Ficar-se allà on no el demanen: posar-se en coses que no li importen.
    Refr.
—a) «Mai s'ha de perdre per demanar» (Men.); «No hi ha cosa tan petita que no valgui un demanar» (Olot); «Dolenta és la cosa que no val un demanar» (Empordà); «Ha de valdre molt poc una cosa, que no valgui un demanar» (Urgell, Segarra). Volen dir que les coses cal demanar-les a llur propietari, per insignificants que siguin.—b) «Moltes coses es perden per no demanar-ho; i altres, per demanar-les, diuen que no» (Men.).—c) «Les coses ben demanades fan menjar els malalts»: vol dir que la cortesia en el demanar fa que s'obtingui allò que un demana (Camp de Tarr.).—d) «Demana molt, i tindràs poc» (Cat.); «En demanar, demana molt» (Men.): vol dir que convé demanar més del que es necessita, perquè generalment aquell a qui es demana sol concedir menys d'allò que li han demanat.—e) «Quan no hi ha, no en poden demanar» (Men.).—f) «No demanis peres an es pi» (Men.).—g) «Qui ho demana, s'ho perd» (Men.).—h) «El demanar és cortesia» (Urgell, Segarra); «Es demanar és cortesia, i es donar és voluntat» (Mall.).—i) «Qui bé demana, bé aprèn»: vol dir que per a saber moltes coses convé preguntar molt.—j) «Demanant demanant van a Roma» (o «troben Roma»): vol dir que a força de preguntar s'arriba allà on se vol arribar.—k) «Qui demana, obté; i qui no demana, se queda al carrer» (Tortosa).—l) «En demanar no sies molest; demana poc, clar i prest» (Dicc. Saura).
    Fon.:
dəməná (pir-or., or., bal.); demaná (occ., Maestr.); demanáɾ (Cast., Val., Al.); damaná (alg.).
    Etim.:
del llatí demandare, ‘encarregar, comanar’.