DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESASTRE m.
|| 1. Desgràcia, dissort; cast. desgracia. Molt me tenc a gran errada e a gran desastre con jo he injuriat a vós, Llull Cont. 75. Aquell hom havia accídia, e com ohia que negun hom perdia lo seu, o li esdevenia alcun desastre, adonchs ne hauia plaser, Llull Felix, pt. viii, c. 29. Es stat desastre, que d'allò d'on devia esser deffès, veig que los meus enemichs han pres major ardiment, Genebreda Cons. 44. Quant los frares veren aquell desastre, foren-ne molt enujats, Vida St. Honorat II. Per desastre: per dissort, de desgràcia. Si per desastre lo rey hagués passada aquella muntanya, Muntaner Cròn., c. 85. Si alcun confrare per sos peccats o desastre cativarà, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 68). Si lo caualler caurà en terra... per desastre o per defalt, no pot guanyar pris, Menaguerra Cav.
|| 2. ant. Cosa molt horrenda en general. Fer desastres: cometre accions abominables. Dir desastres: dir coses molt greus o insultants. Aquell o aquella aytal cuyden-se... que totes coses li sien legudes de fer; fa desastres per diners scientment, doc. segle XIV (Col. Bof. xiii, 357). La persona cruel, aparellada de fer tots quants desastres al món li vinguen davant, Eximenis Terç, c. 127. Com los iueus vaheren la honor del saig que li hauia feta, a poch stant no li feren algun desastre o vilania, Gamaliel (ap. Ribelles Biblgr. 454). Les alcauotes | deuant la gent se fan deuotes, | y fan desastres demagat, Coll. dames 429. Parlava en favor dels agermanats y grans desastres contra lo rey y contra los hòmens de bé, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 73).
|| 3. (dialectalment) Un desastre: una cosa fora mida, enorme (Men.). «¿Hi ha molt de blat, enguany?—N'hi ha un desastre» = n'hi ha moltíssim (Ciutadella).
    Loc.
—Anar (o estar) fet un desastre: anar mal vestit, amb molt poca cura, d'una manera miserable.
    Refr.
—«Quin desastre! Una puça ha mort un sastre!»: es diu irònicament per riure's de les lamentacions exagerades de qualcú per coses de poca importància (Empordà, Val.).
    Fon.: dəzástɾə (pir-or., or., bal.); dezástɾe (occ.); desástɾe (val.).
    Etim.: compost del prefix des- i el substantiu astre (com si diguéssim ‘mala estrella’; cf. malastre).