DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESBOTAR v.
|| 1. intr. Deixar anar bruscament allò que es porta retingut violentament; cast. estallar, reventar, romper. Com ballesta trop tesa quand desbota | de la nou, frany la sua corda e l'arch, Febrer Purg. xxxi, 16. Lo front en terra enfonzavan, | creixent lo clam dels sospirs, | desbotant més fort les llàgrimes, Camps i F., Poes. 87. Diré el colp terrible que, rebatent-la al fons, | féu desbotar els amples Mediterrà i Atlàntic | per desunir los móns, Atlàntida i. Hesperis... atura el mar de llàgrimes amb què desbota el cor, Atlàntida vi. Es un enfit que per ell mateix desbotarà, Pous Empord. 157. Desbotar per dalt i per baix: tenir ensems vòmit i diarrea. «Ha estat molt temps sense ploure, pero a la fi ha desbotat» (a la fi ha fet un bon xàfec).
|| 2. tr. Rompre a cops; esbotzar; obrir violentament; cast. forzar, reventar. Tots se posaven d'espatlles contra de la porta per empedir el ferrer de la desbotar, Caseponce Contes Vallesp. 156. El Peret... encara va acabar de desarrambar les fustes, va desbotar la porta a cops d'esquena, Girbal Pere Llarch, 146. En el poble mateix desbotaren dos o tres patis, Pous Empord. 59.
|| 3. fig., intr. o tr. Dir allò que es mantenia secret per un esforç de voluntat; cast. estallar, soltar. El Peret... va cantar de pla, va desbotar del tot, va buydar el pap y va explicar fil per randa, Girbal Pere Llarch 124.
|| 4. Anar de ventre en abundància, tenir corrences (Pineda, ap. Griera Tr.).
    Fon.: dəzβutá (pir-or., or.); dezβotá (occ.).
    Etim.: format damunt bot, amb el prefix privatiu des-.