DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESCARREGAR v.: cast. descargar.
I. tr.
|| 1. Llevar una càrrega de damunt l'objecte que la suportava. Les vànoves e'ls cuxins e'ls enaps e los cetres que Blanquerna havia descarregats de la azembla, Llull Blanq. 58, 1. Que tot pescater... qui porterà peix fresch en la ciutat... per uendre, que'l haia a portar e descarragar en la pescateria, doc. a. 1373 (arx. mun. de Barc.). Se'n anà a descarregar els mobles, Víct. Cat., Ombr. 71. a) absol. Si descarregarà la dita nau là on los mariners deian esser escàpols, no sien tenguts de descarregar ne de sorrar, Consolat, c. 180. Altres vexells... devien venir descarregar en la dita ciutat, Ardits, i, 32. Que ninguna persona de la dita nau descarregue ni desembarch en part niguna de la present ille, doc. a. 1579 (BSAL, viii, 367).—b) fig. Jo us requir de part de Déu a vosaltres, maures e númides, que us descarreguetz lo jou superbiós, Scip. e An. 70.
|| 2. Alliberar una cosa, persona o animal, de la càrrega que suportava. E manà descarregar totes les aczemples enmig de la praderia, Tirant, c. 50. Tornant a exir defora, descarregà la somera e leuà-li l'albarda, Villena Vita Chr., c. 84. Tant nauegaren que vingueren al port Sarrazi, y allí descarregaren la nau, Comalada Pierres Prov. 70. Descarregar-se un arbre: deixar caure part del seu fruit. «El garrofer s'ha descarregat molt des de la setmana passada». Descarregar el ventre: expel·lir els excrements. Descarregar el cap: llevar-ne el mal, la feixuguesa. Descarregar-se el pit: minvar l'obstrucció o cadarn. Descarregar-se un malalt: perdre gravetat, alleujar-se. Descarregar un arc o altre element constructiu: llevar-ne una o més peces de construcció que hi descansen damunt. Se deu de prompte descarregar la contravolta qui està devant la dita capella, Act. Cap. Seu Mall., a. 1711, fol 234. Descarregar una escopeta o altra arma de foc: treure'n les municions amb què estava carregada, o bé disparar-la. Descarregar un cop, un llamp, etc.: ferir amb un cop, amb un llamp. Ministre d'exterminis que els llamps hi descarregues, Atlàntida. Lo matador de monstres... s'hi obre via | la clava de terrible maneig descarregant, Atlàntida iii. Descarregar les ires, o la fúria, o la ràbia, etc., sobre algú o alguna cosa: fer-lo víctima de la ira, de la fúria, etc. El Canigó... semblava descarregar sa ira en el primer que ensopegués, Verdaguer Exc. 66. Descarregar la pluja, la calamarsa, la tempestat, etc.: posar-se a ploure, a calamarsejar, a tempestejar intensament. Per aturar es llamps de ses tempestats humanes que sempre descarregan demunt es nostro cap, Ignor. 65. Descarregar-se el cel, el temps, l'horitzó: asserenar-se, aclarir-se, deixar d'estar nuvolós o d'amenaçar tempesta. Descarregar (una roba tenyida): perdre part del seu color, en rentar-la, per escassesa de fixació del colorant. Descarregar el cor: alleujar-lo de pena, d'escrúpols, d'un secret, etc. Jo cerco algú a qui jo puga descarregar lo meu cor, Lacavalleria Gazoph. Descarregar la consciència: netejar-la per la confessió, per la penitència, per la restitució, etc.
|| 3. fig. Fer sentir un cop. Estenien al seu darrera dues manasses preparats a descarregar-li clotellada, Ruyra Pinya, ii, 37. Enarbolant ràpidament una crossa... va decarregar-li al cap una garrotada, Ruyra Flames 116.
II. tr.
|| 1. Alliberar d'una molèstia, d'una importunitat. Romàs adonchs Curial solament ab los seus cambrers, e puys que's viu descarregat de la gent que l'infestaua, pres-se esment de la cambra de Laquesis, Curial, i, 24.
|| 2. Alliberar d'una obligació. Per certa obra que per nós ha feta li haiam promès de descarragar e fer quiti un alberch seu, doc. a. 1393 (Boll. Lul. vii, 169).Descarregar-se del censal: pagar la mota i apropiar-se la finca (Gandesa).
|| 3. Abonar; anotar en compte allò que un ha pagat o el valor del servei que ha prestat. Li descarregam y admetem en compte aquelles 30 lliures, doc. a. 1651 (Bibl. Nac. de Madrid).
|| 4. Alliberar d'una imputació o culpa. Com lo peccador se posa a confessar, deu pensar... per descarregarse del peccat, Eximenis Conf. 3. Fo descarregada de tota mala sospita, Boades Feyts 160.
|| 5. refl. Desentendre's d'una cosa; eximir-se de la responsabilitat d'una cosa. «Aquest al·lot no em vol creure, i jo me'n descarrec; no vull sebre res d'ell» (Men.).
    Fon.: dəskərəɣá (pir-or., or., bal.); deskareɣá (occ.); deskareɣáɾ (val.); dəsсərəɟá (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí vulg. *discarrĭcare, mat. sign.