DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESCAVALCAR v.
|| 1. intr. Baixar del cavall o d'altra bístia; cast. descabalgar, apearse. Els cauallers de don Pero Ahones no eren descaualcats dels cauals, Jaume I, Cròn. 26. Manà que no hi descavalcàs negú mas ella e'ls infants, Muntaner Cròn., c. 97. Entram-nos-en en la dita ciutat, e descavalcam a la Seu, Pere IV, Cròn. 86. Per fer-li major honor descaualcà la Reyna, Tirant, c. 415. Quan se toparen a l'arrel del mont, | la bella Abigaïl descavalcà, Alcover Poem. Bíbl. 56.
|| 2. tr. Fer baixar del cavall o d'altra bístia; cast. descabalgar, apear. Les VII bèsties vencien les VII regines e esquinsauen lur senyera, e la dona qui portava la senyera descavalcaven de la bèstia e fayen cavalcar la bèstia sobre ella, Llull Cont. 354, 22. Lo miserable de caualler... tornà tot ert en la sella, que no'l pogueren descaualcar sinó ab la sella ensemps, Tirant, c. 64.
|| 3. tr., fig. Llevar una cosa de damunt una altra; desmuntar; cast. descabalgar, desmontar. Descavalcar una pessa d'artilleria: ferla caure de la caixa, Barra Artill. 43.
|| 4. tr., fig. Fer baixar qualcú del seu càrrec o dignitat; fer-li perdre les pretensions o esperances, etc. (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta mofa de mi mateix em va fer descavalcar dels meus somnis, Puig Servitud 103.
    Fon.: dəskəβəɫká (or.); deskaβaɫká (occ.); deskaβaɫkáɾ (val.); dəskoɫká (mall.); dəskwəɫká, dəskuɫká (men.).
    Var. (castellanisme): descavalgar. Quant ells foren ben dintre de la montanya, descaualgaren sobre aquelles verdes herbes, Comalada Pierres Prov. 45.
    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb cavalcar.