DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DESCOLLAR v. tr.
|| 1. Afluixar un caragol o altra cosa collada (or., occ.); cast. destornillar. La primera visita era pera'l clavetayre..., collava y descollava d'esma'l caragol gros, Pons Auca 7.
|| 2. ant. Afluixar l'arc d'una ballesta; cast. aflojar, desempulgar. Que persona qui port balesta que la aja portar descollada, doc. a. 1409 (arx. mun. d'Igualada). Per apartar | l'estil de larch | descolle l'arch | e pus no'l stire, Spill 9582.
|| 3. Desjunyir; separar una bístia del jou, del carro, etc. (Empordà, Conflent); cast. desuncir. Descollar les bèsties i conduir-les a les corts, Pous JF 76. Es sentia el sotraquejar dels carros que anaven a descollar, Isern Sol de posta, 12. Per ext.: a) absol. Cessar de treballar en la llaurada (Llofriu).—b) absol. Anar-se'n, abandonar un lloc de reunió (Empordà); cast. marcharse, desfilar. «La gent ja va descollant» (Llofriu).
|| 4. Retallar en la tela el coll de l'americana (Griera Tr.).
    Fon.: dəskuʎá (pir-or., or.); deskoʎá (occ.).
    Etim.: compost del prefix des- i el verb collar.

2. DESCOLLAR v. intr.
Sobressortir damunt els altres; esser més alt; cast. descollar.
|| fig. Distingir-se damunt els altres; tenir més importància. La moral que més descolla | són lliures, sous y diners, Penya Poes. 100.
    Fon.: dəskuʎá (pir-or., or., men., eiv.); deskoʎá (occ., Maestr.); deskoʎáɾ (val.); dəskoʎá (mall.).
    Etim.: pres del cast. descollar, mat. sign.