DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESCOMPONDRE v. tr.: cast. descomponer.
|| 1. Desfer una cosa per separació dels elements que la componen. Vós avets creada la primera matèria... per tal que ab ella engenrets los animals e'ls vegetables, e ab ella los descomponats e'ls dissolvats, Llull Cont. 31, 10. Espessos y atapits fins a descompondre la llum en tornasolada boyra, Pons Auca 291. a) refl. Descompondre's la llum: resoldre's en les set colors de l'espectre. Com si un raig de sol, traspuant per acolorits vidres, se descompongués per las rejolas, Pons Auca 26.—b) refl. Fer-se malbé, corrompre's. Embarcant y totbous y xots morts sense que sa carn se descomponga, Ignor. 4.
|| 2. Fer cessar d'estar ordenat, posat en bon orde, així com cal per al seu fi. Neguna femna ni home... gaus descompondre ni mular ni macar la dita erba, doc. a. 1292 (RLR, iv, 512).
|| 3. Posar en mal estat; espanyar, deteriorar una cosa. «Els menuts han jugat amb el rellotge i l'han descompost».
|| 4. Trastornar, fer perdre l'equilibri. Lo cauall que's carrega sobre lo fre..., aquest tal descompon molt lo caualler e li fa souint perdre lose streps, Dieç Menesc. ii, 21 vo. a) refl., fig. Perdre la serenitat i compostura en el parlar o en les obres.
    Fon.: dəskumpɔ́ndɾə (pir-or., or., men., eiv.); deskompɔ́ndɾe (occ., val.); dəskompɔ̞́ndɾə (mall.).
    Conjug.: segons el model de compondre.
    Etim.: del llatí discomponĕre, mat. sign.