DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DESCORDAR v. tr.
|| 1. Desfer una corda o cordó; cast. desatar. De tres cordells Amor deu fer sa corda, | car hu romp tot, e l'altre no molt dura; | trench o fluix d'u en l'altre mort procura | si'l terç no y és, la corda se descorda, Auzias March, lxxxvii.
|| 2. Desguarnir de corda; llevar a una cosa la corda que la subjecta o que en forma part; cast. desatar, descordar. Aquella sembla més rica, | mes du l'arpa descordada, Maura Aygof. 88. Descordar cadires: treure la corda o bova que forma el seient de les cadires.
|| 3. Desfermar una peça de vestit; deslligar-la afluixant o desfent les cordes que la subjecten; cast. desabrochar. S'en descorda la cutilla y el brillant li ensenyà, cançó pop. (ap. Milà Rom. 223). Amb aires de descordar-se el vestit, Pons Com an., 34.
|| 4. Afluixar a qualcú els vestits desfermant les cordes, cordons o altres coses que els subjecten; cast. desabrochar. Ell se despullà la roba e restà en gipó d'orfebreria, començà's a descordar e segué's sobre lo lit, Tirant, c. 97. Aprés no's pogué estar de descordar-la y mirar-li los seus pits, Comalada PP 47. «Jo li don la bona nit, | li deman com se passava; | me va dir que es descordava, | que se'n volia anar a's llit» (cançó pop. Men.).
|| 5. Treure un botó, gafet, etc., del trau, gafeta, ullet, etc. on estava ficat; cast. desabrochar.
|| 6. Tallar amb la destral la unió del suro pelagrí amb el de taps, i fer un tall fi fins a la camisa en sentit de la generatriu de l'arbre, perquè faciliti l'arrencar la pela del suro (ap. BDC, xiii, 106).
|| 7. refl., fig. Desfer-se en improperis, parlar sense la contenció deguda, sense prudència o discreció (or.); cast. despacharse. «M'hi he descordat d'una manera que ja n'ha pogut quedar ben content!» (Llofriu).
    Fon.: dəskuɾðá (pir-or., or., men., eiv.); deskoɾðá (occ.); deskoɾðáɾ (val.); dəskoɾðá (mall.).
    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb cordar.

2. DESCORDAR v. intr. ant.
Esser discordant; no tenir concordança; cast. discordar. Assò és per raó de la potència sensitiva e de la potència racional qui descorden en natura, Llull Cont. 108, 26.
    Etim.: del llatí dischordare, mat. sign. (REW 2656).