DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESDIR v.
|| 1. tr. Negar, dir el contrari d' allò que diu un altre; desmentir. Boca no tinch ab què riallas faça, | qu' ab los meus ulls no vessen desmentir, | car mon trist cor desdient l'anbaraça, Francesc Oliver (Cançon. Univ. 273). Jo no vull desdir-lo del que ha concertat ab mi, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. refl. Dir el contrari d'allò que abans s'havia dit; cast. desdecirse. E si és hom l'apell fals mentider | ez ab mes mans son prest fer-lo desdir, Pere March (Cançon. Univ. 56). De tot quant féu e dix allí's desdiu, Auzias March cii. Declaram que lo senyor de les Viles ermes és mort com a bon caualler... perque no s'era desdit y era mort fent armes, Tirant, c. 60. Que aquells dos cauallers axí com han dit se desdiguen, e cessaria la batalla, Curial, i, 20. Si n'emprèn liça, | ... | ell hi morrà | o's desdirà | com a vençut, Spill 8398. Los fills se desdigueren e no gosaren entrar en la dita batalla, Turell Rec. 29. Vull que se'n desdiguin los que t'han insultat, Vilanova Obres, xi, 209.
|| 3. tr. Tornar arrera la paraula donada en promeses, contractes, coses convingudes abans; cast. desdecir. Adam i Eva faltaren als pactes; Déu elsi desdí el Paradís, i per Sant Miquel... else tragué defora, Camps Folkl. ii, 7. a) refl. Mes lo bracer que s'és llogat no se'n pot desdir sinó per alcun cas euident que y sobrevingués, doc. a. 1434 (Bol. Ac. B. L., xi, 331).«Havíem fet tracte, però l'altre se n'ha desdit».
|| 4. tr. Refusar, no acceptar de fer una cosa; cast. rehusar. Tots stimauen que si Tirant hi fos, que no hagueren desdita la parada, Tirant, c. 243. a) refl. Amor me couendrà seguir, | e d'amor no's porà desdir | mon pensament, Mn. Navarro (Cançon. Univ. 320).
|| 5. intr. Cedir; cessar de fer o de tenir la força que es tenia; cast. ceder. «A veure qui desdirà més aviat». «Aquesta biga ha desdit»: ha cedit, ja no sosté allò que sostenia. Desdir la color: perdre intensitat (Nebrija Dicc.). Com la balança serà al fi, ab pedres precioses serà mès en la balança de ta part tantes fins que a l'altra faça desdir, Tirant, c. 162. Se fan enllà les serres, desdint i capbussant-se, Atlàntida v. Vingui tota la càrrega sobre les meves espatlles! No, companys, jo no desdiré, Ruyra Flames 129. Aquell matxo..., ja podia ploure tota l'aigua dels núvols.... ell mai desdeia, com si no hagués sigut bèstia de carn i ossos, Víct. Cat., Ombr. 51.
|| 6. intr. No anar bé; no fer bé la feina pròpia, no funcionar com cal; cast. fallar. Acudint al rellotge de sol, que no pot desdir, Canyelles Descr. 377. Qualque cosa desdeya a sa locomotora, Roq. 53.
|| 7. intr. No esser adient, no avenir-se, no esser propi; cast. desdecir. «Això que has posat en aquest vestit, hi desdiu» (Mall.). Es cosa escandalosa que desdiu al estat y hàbit ecclesiàstich, doc. a. 1754 (Hist. Sóller, ii, 929). Lo trajo de sacerdot no li desdeya gens de la seva cara riallera, Genís Quadros 155.
|| 8. A desdir: en gran abundància, en quantitat extraordinària. «Enguany hi ha fruita a desdir» (pir-or., or., occ., val.). «Els nostres infants mengen a desdir». Estava a desdir farcida de gent, Oller Fig. Pais. 218. Fou un bell esplay de branques | y de roses a desdir, Salvà Poes. 23. Cada dematí, cançons a desdir; ditxós el poeta que les pot sentir, Maragall Enllà 28. Un home... tenia cases, vinyes, camps, prats y diners a desdir, E. Caseponce (Catalana, ii, 183).
    Refr.—a) «Qui molt diu, molt se desdiu» (Bayerri, Refr. Tortosa, i, 496).—b) «Home desdit no val un ardit» (Labèrnia Dicc.).
    Fon.: dəzðí (pir-or., or., bal.); dezðí (occ., Maestr.); dezðíɾ (val.).
    Conjug.: la mateixa de dir, que és el verb simple damunt el qual s'ha format desdir. Dialectalment, en el català continental, s'aplica també a desdir la flexió regular dels verbs en -ir (pres. indic. desdeixo, pret. imperf. desdia, pres. subj. desdeixi, optatiu desdís). Es posan enrahonà, el minyó ya s'en desdía, cançó pop. (ap. Milà Rom. 353). Ell no desdeix, un dia i altre dia | les llevades de roca desafia, Canigó xi. No desdeixis, per axò, no hi planyis hores, Víctor Català (Catalana, vi, 507). Que no desdissen de sa condició, Pons Auca 24. Aquest ús de desdir com a verb regular es troba ja en català antic: Axí com aquella que mentra és estada raquesta may desdir no sabé..., ella vendrà a requerir e no volria que algun la desdís, Corbatxo 64.
    Etim.: del llatí vg. *disdīcĕre, mat. sign., o tal vegada formació catalana a base del prefix des- i del verb dir. L'etimologia desdiu <dedecet, proposada per T. Forteza (Gram., 326), no té fonament.