Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  desemparar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESEMPARAR v. tr.: cast. desamparar.
|| 1. Deixar d'assistir, de prestar ajut o atenció a una persona o a una cosa que en necessita. Sènyer, si vós desemparàvets les creatures, totes tornarien en no ésser, Llull Cont. 15, 2. Déus volch guiar aquests tres reys..., no'ls desemparà entro sans e sauls e alegres foren al port de Palerm, Muntaner Cròn., c. 96. Tu, senyor meu, no'm desempars, Oliver Exc. 22. Déu no refuta... | ni desempara | l'hom qui's prepara | rebre sa gràcia, Spill 14578. «Jo no sé per què, comare, | no gustau de mes amors; | en desemparar-me vós, | tot lo món me desempara» (cançó pop. Mall.).
|| 2. Separar-se de qualcú deixant de fer-li costat o d'assistir-lo. Aquels qui eren ab don Pelegrí e ab don G. de Poyo, per la gran multitut que ueeren uenir d'aquels de dins, desempararen-los, e aquí morí don Pelegrí, Jaume I, Cròn. 16. Josep volch desemparar la Verge, Serra Gèn. 153. Amb ferma fe som ací de obeyr a vostra senyoria e no desemparar may aquella, Villena Vita Chr., c. 214.
|| 3. Deixar anar, amollar una cosa que es tenia subjecta o en custòdia. Lexam-lo la nuyt axí desemparat, e tota la nuyt no y faeren sinó tirar algarrades, Jaume I, Cròn. 162. Del falcó o del ocell que desempara la presó que presa aurà, Anim. cassar 21 vo. Les filles de Dànaus desempararen los vexells que volien umplir d'aygua, Metge Somni iii.
|| 4. Abandonar, deixar un lloc; anar-se'n. Despuys hac desemparat lo món, es lexà de portar armes, Llull Cavall. 5 vo. Com veren que'ls convenia a desemparar lo mur e'l burch e la barbacana, meseren-se tots dins la torre major, Desclot Cròn., c. 106. Manant-los ab les dites letres... que destruïssen e guastassen e metessen foch per tots los lochs e forces que desempararien, Pere IV, Cròn. 382. Lo comte hermità... desemparà la sua deserta habitació e recullí's dins la ciutat, Tirant, c. 6.
|| 5. Cessar d'estar en una persona una qualitat, un sentiment, passió, etc. Te deurien fer cert de la strema pena que sol un punt a ma trista ànima no desempara, Tirant, c. 316. Quant al meu cors Amor lo desempara | perque'l poder d'aquell ve a son terme, Auzias March lxxxvii.
|| 6. Abandonar allò que es feia; renunciar, cessar en una activitat. La confessió... no val si hom no's confessa ab entenció de desemparar lo peccat, Llull Blanq. 74. Si volíem desemparar la lig en què som, Llull Gentil 94. Lo rey desemparà lo regisme, Desclot Cròn., c. 2. Si vós li haguéssets atorgada la ajuda que us demanava, cert som Nós que ell no desemparara ço que havia bé començat, Muntaner Cròn., c. 77. Lo rey En Jaume desampararia tot lo regiment e's metria en lo monestir de Sanctes Creus, Pere IV, Cròn. 33. Aquell qui és Fill de Déu..., sens desemparar les coses altes, deuallara a cerquar les baixes visitant los hòmens, Villena Vita Chr., c. 20.
|| 7. Deixar per impossible la curació d'un malalt; desesperar de guarir-lo; cast. desahuciar. Maestre Renaldo... enmalaltí per manera que'l desempararen los metges, Eximplis, i, 213. Desamparar a un malalt, desesperar de la sua salut, Lacavalleria Gazoph.
    Refr.

—«Déu no desempara ningú; bons siguem noltros»: es diu per a confortar en les tribulacions, recordant que la providència divina assisteix els qui s'ho mereixen (Mall.).
    Fon.:
dəzəmpəɾá (pir-or., or., bal.); dezempaɾá (occ.); dezampaɾáɾ, desampaɾáɾ (val.).
    Etim.:
compost de emparar i el prefix privatiu des-.