Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  deshonrar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESHONRAR v. tr.: cast. deshonrar.
|| 1. Abstenir-se d'honrar; privar de l'honra. Quantes de gents... qui estan enfre nós menyspreant e blastomant Déu, e qui'l descreen e'l desonren aytant com poden, Llull Felix, pt. ii, c. 22.
|| 2. Fer perdre l'honra i bona reputació. Contra tals o quals catòlics i cristians que hajen pogut deshonrar es catolicisme ab sa seua dolentia, Aurora 226.
|| 3. Injuriar de paraula; parlar contra la bona fama de qualcú. Al exir que nos fàyem los de Darocha desonraren als nostres hòmens, Jaume I, Cròn. 27. Lo batle e'l veguer de la ciutat reprengueren e desonraren molt fortament lo canonge e sos companyons, e blasmaren lo canonge per ço car anava en companyia de tant vils hòmens, Llull Blanq. 76, 4. Un hom desonraua un saui e anaue'l seguent e desonrant tro a sa casa, Jahuda Dits, c. 11.
|| 4. Conèixer carnalment i il·lícita una dona de bona fama. S'és volgut gitar ab mi e m'a volguda desonrar, Eximplis, i, 251. Lo diable a pochs dies lo'n va temptar que'n conegués carnalment a la dessús dita donzella, e tant faé, que'l ne faé caure; e aprés que l'ach deshonrada, ell la'n va occiure, Boades Feyts 153.
    Fon.:
dəzunrá (pir-or., or., men., eiv.); dezonrá (occ.); dezonráɾ, desonráɾ (val.); dəzonrá (mall.).
    Sinòn.:
deshonorar.
    Etim.:
del llatí vg. *dishonōrare, variant, per canvi de prefix, de les formes clàssiques dehonorare, exhonorare, inhonorare, mat. sign. || 1.