DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESIG m.
|| 1. Acte de voler intensament; tendència forta de la voluntat (vers una cosa que es vol posseir o un acte que es vol acomplir); cast. deseo. En lo meu cor és entrat desig de lexar lo delit carnal, Llull Blanq. 4. Havien gran desig de vaer ell e los infants, Muntaner Cròn., c. 21. Digues-me però clarament si has desig de guarir o no, Metge Somni iii. De caliditat del cor proceex arrogància e conseguentment desig de senyoreiar, Albert G., Ques. 91 vo. L'emperador la speraua ab gran desig de conexer-lo, Boades Feyts 287. No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs, Ruyra Parada 62. Mal desig: tendència forta de la voluntat a una cosa pecaminosa. Desig carnal: tendència a satisfer l'instint sexual. A forza dels nostres pensamentz e dels desigs carnals que el nos faza uenir, Hom. Org. 4.oDigues com has haguts molts mals desigs e moltes males cogitacions, Eximenis Conf. 23.
|| 2. especialment: a) Apetit exacerbat de menjar o d'obtenir una cosa determinada, que solen patir les dones prenyades. En les parts de Bretanya tan gran y foll desig pres una dona prenyada de menjar carn humana, que li semblaua que deuia prest morir si tal desig no complia, Pereç St. Vicent 66.—b) Taca o altre senyal amb què apareixen marcades algunes criatures quan neixen, i que vulgarment s'atribueix a no haver satisfet la mare un dels seus desitjos durant l'embaràs. Diuen que el desig o taca té la forma de la fruita o altra cosa de què la mare es volia assaciar i no pogué. També diuen que la taca surt a la mateixa part del cos que primer es toca la mare després d'haver tingut el desig, i per això hi ha el costum de tocar-se l'anca la dona prenyada en tenir un desig que no pot satisfer.
    Refr.
—«Val més desig que fastig»: vol dir que convé més acabar-se el menjar que s'havia guisat i quedar amb gana, que si n'ha de quedar sense menjar o se n'ha de menjar massa (Eiv.).
    Fon.: dəzíʧ (pir-or., or., bal.); dezíʧ (occ., val.); desíʧ (val. apitxat); dəʒíʧ (men. vulgar).
    Pl.: desitjos ([dəzíʤus or., men.; dezíʤos occ., val.; dəzíʤos mall.]); desigs ([desíʧs val.; dəzíјs mall.; dəzíʧ eiv.]).
    Var. ort. ant.: desitg, desitx.
    Etim.: incerta. La hipòtesi més admesa és la de Settegast (Rom. Forsch. i, 244), segons la qual les formes cat. desig, prov. desieg, ital. disio, cast. deseo i port. desejo vindrien d'una forma de llatí vulgar *desĕdĭum, mat. sign., var. d'un *desĭdium format per masculinització de desĭdia ‘peresa, inacció’. Aquesta formació llatina vulgar i les altres formes que han estat proposades per diferents etimologistes, són exposades por Rudolf Haberl (Zschr. R. Ph. xxxiv, 145) d'aquesta manera: «L'ital. disio, ant. prov. desieg, han estat explicats per Diez Etym. Wb. com a derivacions de dissidium; però aquesta derivació ofereix dificultats per la ss doble. Meyer-Lübke opina que aquest dissĭdium s'hauria convertit per falsa descomposició en *dessĕdium, amb la qual forma s'explicaria la ɛ oberta que suposen les formes romàniques; però queda en peu la dificultat de la doble ss. Förster (Zsch. r. Ph. iii, 511) parteix de la base desīderium, la qual és impossible perquè fins i tot en italià hauria hagut de produir una forma desidío amb conversió de -eriu en -ío (cf. ital. battío < batterium). Finalment, en Rom. Forsch. i, 244, presentà Settegast com a ètim desidia, que es convertí en desidium, forma que apareix documentada una vegada en Du Cange. Gaston Paris (Rom. xii, 133) considera poc versemblant aquesta explicació. Però jo crec que Settegast l'ha encertada; només l'evolució de la ĭ llatina breu convertida en ɛ oberta li oferia dificultat; però l'evolució del significat és ben clara. Segons Georges, desĭdia significa ‘llarga seguda’, ‘inacció’, ‘ociositat’; de la idea de ‘ociositat’ es pot desplegar fàcilment la de ‘anhel’ i ‘enyorança’, que estan intimament relacionades. Quan desĭdia hagué admès el significat d'enyorança, podia formar-se fàcilment una forma neutra (en romànic masculina) per influència de desiderium». Les formes romàniques suposen, emperò, una vocal tònica ɛ oberta, i no una e tancada que seria la ĭ breu llatina de *desĭdium; cal suposar, doncs, una forma *desĕdium, en què la ĕ s'hauria obert, segons Haberl, per la tendència a pronunciar obertes les vocals de les paraules estrangeres o erudites (cfr. Coromines en AIL Cuyo, ii, 129). Encara que no és això una etimologia segura, l'han admesa com a versemblant els moderns diccionaris etimològics de Meyer-Lübke i Wartburg, posant *desĕdium com a base de les formes catalana, provençal, italiana, espanyola i portuguesa, i reconeixent com a procedent del llatí desīderium el francès désir.