DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESOBEDIENT adj.
Que desobeeix; cast. desobediente. La mia ànima és malauta per so car és estada desobedient a vós e a los deu manaments, Llull Cont. 132. Cor Adam peccàs per gola, e fos desobedient a Déu en paradís terrenal, Llull Gentil 204. Qui n'era desobedient a la església, Pere IV, Cròn. 171. La mia ànima d'ací avant no sia rebella ne desobedient a tu, Oliver Exc. 75. Protestant de no ser-li'n stat desobedient, Boades Feyts 371. Es desobedients foren vensuts y a cops de llansa engegats del cel, Ignor. 68.
    Fon.: dəzuβəðién (or.); dezoβeðién (occ.); dezobeðiént, desoβeðiént (val.); dəzoβəðiént (mall.); dəzuβəðiént (men.).
    Intens. superl.: desobedientíssim, -issima.
    Etim.: pres del llatí inobediente, mat. sign., amb substitució del sufix in- pel sufix des- per influència de desobeir.