DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESOBEIR v. tr.
No obeir; obrar contra allò que estava manat, o deixar de complir-ho; cast. desobedecer. Los barons del rey, per temor del emperador no gosaven desobehir a lur senyor de nulla cosa que ell los manàs, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Lo juheu volch obehir a les paraules del christià: mas marauellà's per què hi volch obehir adonchs com les entès, e com no les entenia per què les desobehia, Llull Felix, pt. viii, c. 38. Lo dalfí li perdonaua de quant lo hauia desobeit, Paris e Viana 28.
    Fon.: dəzuβəí (pir-or., or., men., eiv.); dezoβeí (occ.); dezoβeíɾ, desoβeíɾ (val.); dəzoβəí (mall.).
    Conjug.: regular segons el model partir.
    Etim.: compost del prefix negatiu des- i del verb obeir.