DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESOLAT, -ADA adj.
|| 1. Desert, solitari; cast. desolado. «A mi m'en pren com la roca | que està en el camp desolat; | aigo i vent la combat, | i ella no se trastoca» (cançó pop. Mall.). Jo tots los meus afers he lleixat en la porta de la ciutat desolada, Decam. i, 60. Lo mur e altres parts marítimes son axí desguastades vetustades desolades, doc. a. 1435 (BSAL, viii, 413). La qual ciutat va trobar molt desolada, Boades Feyts 354. Per dins un bosch tot desolat, sense posada, Costa Trad. 137. Vataquí per què me'n vatx jo p'es camins desolats, Ignor. 47.
|| 2. fig. Afligit de gran buidor d'esperit a causa d'una gran desgràcia o pèrdua; cast. desolado. No he anat a consolar los trists e desolats, Eximenis Conf. 18. Restant desolada ab pena tan fera, Passi cobles 134. Respondre vol sa desolada esposa, Canigó x. En voleu de vida més desolada?, Costa Trad. 113. La que suspira el cor quan desolat batega, Salvà Poes. 130.
|| 3. fig. Que expressa gran aflicció i desconsol. Era una mirada tan trista i tan desolada, Ruyra Parada 90.
    Fon.: dəzulát (Barc.); desolát (València); dəzolát (Palma).
    Intens.: desoladíssim, -íssima.
    Etim. pres del llatí desolātu, mat. sign. 1.