DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESORDRE o DESORDE m.: cast. desorden.
|| 1. Manca d'ordre. a) En sentit material: Tota la morisma se n'anaua molt cuytada ab gran desorde per dubte que tenien que no ixquessen los de la ciutat, Tirant, c. 92. Les trenes de sos cabells blanquejants pujaven en desordre, Ruyra Pinya, ii, 190.—b) En sentit moral: Dolor és sens par mirar tal desorde | que'l iutge tan iust lo iutgen iniusts, Passi cobles 140.
|| 2. Acció contrària a l'orde moral o social. Aquells qui per multitut de peccats e desórdens tiren los altres per son mal exemple, Villena Vita Chr., c. 45. Significant-li ab tota veritat lo cars e desorde seguit e principiat per los viscayns de la vostra armada, doc. a. 1481 (BSAL, vii, 416). Pagant la pena que merexen per tants desordes comesos per amar-les, Alegre Transf. 84. El bon senyor... me tregué de Barcelona, temerós, sens dupte, dels desordes que poguessin sobrevenir, Oller Fig. pais. 218.
    Refr.
—«Un desordre porta un ordre»; vol dir que després d'una revolta sol venir una reacció de disciplina exemplar.
    Fon.: dəzóɾðɾə, dəzóɾðə (or.); dezóɾðɾe, dezóɾðe (occ.); desóɾðe (val.); dəzóɾðə (bal.).
    Plur.: desordres, desordes; forma arcaica, desórdens.
    Etim.: compost del prefix negatiu des- i el substantiu ordre o orde.