DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESPENJAR v. tr.: cast. descolgar.
|| 1. Fer cessar d'estar penjat; llevar del lloc on estava penjat. Pujaren en la forcha, e tot gint despengaren l'om, Eximenis Terç, c. 127. Que fos de la creu cascú despenjat, Passi cobles 124. Les amables donzelles... despenjaren rayms e magranes e posaren-ho en una cistella, Villena Vita Chr., c. 83. Anaren al loch on staua la forca e ab gran deuoció e pler despenjaren lo joue e penjaren l'oste maluat, Eximplis, i, 299. Angelets del cel, despenjau-me l'arpa, Verdaguer Idilis. a) refl. Cessar d'estar penjat; baixar del lloc on estava penjat.
|| 2. Baixar una persona o cosa subjecta amb corda o altra cosa penjada. Aidava a despenjar-se el seu marit | del niu de ses amors, voltat de llances, Alcover Poem. Bíbl. 66.
|| 3. fig. Obtenir, guanyar. Has de treure forces de flaquesa per no despenjar una carabassa, Ignor. 47. Y d'hon m'heu despenjat aquesta presentaya?, Ignor. 46.
|| 4. fig. Adquirir notícia, venir a saber una cosa. ¿D'hont heu despenjat que es clero tenga per canalles aquexa pobre gent?, Aurora 227.
|| 5. fig. Manifestar una idea, un propòsit (generalment absurd o estrambòtic). «Te despenges amb unes coses ben pintoresques!»
|| 6. fig. Fer caure amb un tret; i especialment, Matar d'un tret. «Amb un tir he despenjat dues perdius».
    Loc.
—No despenjar de gaire alt: esser curt d'enteniment. «No despenja de més alt que d'allà on arriba»: es diu d'una persona molt curteta d'intel·ligència.
    Fon.: dəspəɲʒá (pir-or., or., bal.); despeɲʒá (occ.); despeɲʤáɾ, despeɲʧáɾ (val.).