DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESPERTAR v.: cast. despertar.
|| 1. Fer cessar de dormir. Uench un home ab uestidures blanques mentre el jahia durmén e dix-li si durmia: e el... demanà-li: Qui és tu que m'as despertat?, Jaume I, Cròn. 389. Lo colp fo enaxí gran, que despertà tots aquells qui dormien en la host del rey, Llull Felix, pt. iv, c. 6. Podets pensar que a mal so los faeren despertar, Muntaner Cròn., c. 51. Lo ca de lur pobre vehí los haurà de nits ladrant despertades, Metge Somni iii. Totes les veus de la terra desperten al comte Arnau, Maragall Enllà 47. a) refl. Cessar de dormir; cast. despertarse. L'escuder qui sentí en durment que son palafrè no's mouia, despertà's, Llull Cavall. 5. Yo despertí'm fort trist e desconsolat, Metge Somni iv. La Denisa s'havia despertat un reguitzell de vegades, Pons Com an., 13. Modernament, per influència castellana, s'ha usat despertar com a intransitiu: Quan los moros desperten | al gran cruixit | de les naus que s'inflamen, Canigó v. Era que el pare acabava de despertar amb una ratxa de tos, Ruyra Parada 17.
|| 2. fig. Excitar, fer cessar d'estar inactiu (un sentit, l'enteniment, un soroll, una passió, etc.). Los uficials de comparacions, molt era gran lo bé que faien, car tots jorns despertaven en lo coratge de les gents devoció, consciència, caritat, diligència e les altres virtuts, Llull Blanq. 92, 8. Volràs lo teu enginy despertar, Metge Somni iii. I nostres crits desperten idèntics tornaveus, Maragall Enllà 23. S'adreçà sobre les seves cames entumides..., picà de peus per a despertar-se-les, Víct. Cat., Vida 100. a) refl. Excitar-se, cessar d'estar inactiu. La qual temptació ve en hom per ço que hom se despert a aquestes coses, Llull Felix, pt. viii, c. 65. Que l'ull la desiga y'l gust se'n desperta, Proc. olives 1861. Sa vella passió es despertà de sobte, ferma, potent, Pons Auca 276. Despertar-se la venda: començar a esser més intensa la venda o acceptació en el mercat.
    Loc.
—Desperta ferro! o Desperta ferres!: crit de guerra dels almugàvers, que el llançaven abans d'entrar en batalla al mateix temps que ferien de grans cops les pedres amb els ferros de les llances, segons reconta el cronista Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts per les peres, si que foch ne feya cascú exir, axí que paria que tot lo món fos luminària, e majorment com era alba. E los francesos qui vaeren açò maravellaren-se'n, e digueren què volia dir allò. E cavallers que hi havia que ya s'eren trobats ab los almugàvers en Calàbria en feyt d'armes, digueren-los que açò era costuma dels almugàvers, que tota hora que entraven en batalla despertaven los ferres. Sí que dix lo comte de Brenda, qui era hu d'aquells comtes de França:—A Déus, dix ell, què serà açò? Ab diables nos som trobats! que aquells qui ferre desperten, par que'n cor han de ferir!» (Muntaner Cròn., c. 191).
    Fon.: dəspəɾtá (pir-or., or., bal.); despeɾtá (occ.); despeɾtáɾ (val.).
    Etim.: derivat de despert.