DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESTORBAR v. tr.
|| 1. ant. Pertorbar; interrompre el bon orde; cast. turbar. Fols pensaments de les cures d'aquest segle qui'ns destorben en oracions et en bones obres, Hom. Org. 4. La malautia sensual se pren en la matèria elemental qui per destorbades humors s'aclina a corrompre la forma de sanitat, Llull Cont. 293, 5. Axí com lo mulí desendressat és destorbat a molre e lo mirall tort és desendressat a representar la figura d'aquells qui en ell se miren, Llull Cont. 364, 23. Los juheus... digueren ab un destorbat aualot, no escoltant-se la hu a l'altre, Villena Vita Chr., c. 137.
|| 2. Impedir, evitar; cast. estorbar. Ni malaltia ni vent no'ls poch destorbar que no y fossen ajustats, Jaume I, Cròn. 529. Tenia per bo que nuyl hom no cabés en aquestes paraules per tal que negú no y pogués re destorbar, Jaume I, Cròn. 271. E açò féu ell per destorbar lo dit parlament, Pere IV, Cròn. 91. Vench a aquest testimoni pregant-lo si poria destorbar que los damunt anomenats se'n tornassen, doc. a. 1460 (BSAL, viii, 109). E destorbaren lo pas a lur gran capità Hamílcar Barca, Boades Feyts 12. Sols fixant-m'hi molt sento el dring de l'esquellot quan el tic-tac del meu pols no m'ho destorba, Massó Croq. 12.
|| 3. Interrompre o fer retardar una acció; cast. estorbar. a) Amb complement directe de l'acció interrompuda o retardada: Hòmens e fembres que ballant destorbauen la missa, Eximplis, i, 167. Paraules que Sent P. dix a algunes gents que li destorbauen un sermó que ell feya, Eximplis, ii, 19. Destorbar festes, o destorbar jornals: fer nosa interrompent inoportunament allò que altres fan.—b) Amb complement directe de la persona a qui s'interromp l'acció: Jo estudio sens que persona alguna me destórbia, Lacavalleria Gazoph. N'hauria agafat més si no mos hagués destorbat en Cuanitet, Ignor. 13. No la destorbi, no la crit, que fassa sa seua via, Ignor. 18.
|| 4. Entretenir, fer perdre temps;—refl., Entretenir-se, invertir temps en una cosa; cast. entretenerse. No m'i puch destorbar, Torra Thes. 219. Jo no'm puch destorbar gens, | que'm fugiria la guarda, Ferrà Com. Poes. 16. Y ses autoridats, per no destorbar-s'hi, fan ets uys grossos, Ignor. 32.
|| 5. refl. Desllorigar-se (un os, un membre); cast. dislocarse. «Se m'ha destorbat la cama» (Tortosa). «Lo xic no anirà a l'escola perquè té el braç destorbat» (Morella).
    Refr.
—«Qui destorba festa, se romp sa testa»: vol dir que el qui s'atansa a interrompre o pertorbar una reunió de molta gent, sol sortir-ne ferit (Santanyí).
    Fon.: dəstuɾβá (pir-or., or., men., eiv.); destoɾβá (occ., Maestr.); destoɾβáɾ (Cast., Val., Al.); dəstoɾβá (mall.).
    Etim.: del llatí distŭrbare, mat. sig. || 1.