Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  destral
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESTRAL f.
|| 1. imatge  Instrument de tall format per una fulla ampla de ferro acerat, de forma aproximadament trapezial amb el tall més o menys corbat, i proveït d'un mànec que segueix el mateix pla de la fulla; cast. hacha, destral. Axí com destral és feyta per destruyr los arbres, Llull Cavall. 14 vo. Hun proer de la galera del almirall... pres una destral, e donà tants de colps al costat de la galera del príncep que'n svahí una taula e la trencà, Desclot Cròn., c. 127. Una dastral de una mà, doc. a. 1564 (arx. parr. d'Igualada). Cauen las posts ferrades | ab los colps de las destrals, Camps i F., Poes. 74. La destral és eina usada en diferents oficis i principalment en els de llenyater, fuster carreter i boter. Els esclopers empren una eina anomenada destral de mà o destral petita, que té la fulla molt rebaixada i serveix per a escalabornar el tros de llenya i preparar-lo per a fer-ne l'esclop (Empordà, Ripollès, Plana de Vic). Els peladors de sureda empren una destral de pelar o destral petita, que s'usa amb una sola mà i que té l'extrem del mànec acabat amb un llançat cuneïforme per tal que pugui introduir-se fàcilment entre la pela i la planta, fent-lo servir de palanca per a arrancar la pela del suro (Empordà). Destral grossa, destral de tallar o destral bosquerola: la que és de grans dimensions i serveix per a tallar arbres. Destral de corretja: la que és una mica més grossa que la destral ordinària (Plana de Vic). Destral gavatxa: la grossa i amb mànec llarg (Poboleda, Borèn, ap. Griera Tr.). Destral d'espollar: la més petita de totes, que es maneja còmodament amb una mà tota sola (Tortosa). Destral de dues mans: la grossa, que requereix les dues mans per a un maneig còmode (Tortosa). Destral de mà i mitja: la de grandària mitjana entre la d'espollar i la de dues mans (Tortosa). Destral de peu: la que té tall a cada costat i és la més grossa i més llarga que empren els fusters carreters (Igualada). Mànega d'estral (=de destral): mànega llarga, de gipó, que té la boca en forma de ferro de destral, o sia, molt ampla i acampanada (Val.).
|| 2. fig., ant. Dona dedicada a procurar aventures amoroses entre homes i dones; cast. celestina. E qualque la destral se sia, | l'anamorat grans dons profira | a ella, Fasset, v. 478. E les paraules són aytals | que deu dir la destrals | a la nina anamorada, Fasset, v. 493.
    Loc.
—a) Tenir llengua de destral: esser malparlat i calumniador (Cast., Val.).—b) Nedar com una destral sense mànec: anar-se'n a fons, no saber nedar (Tortosa).—c) Esser fet amb sa destral grossa i manejada d'es manobres: esser molt grosser (Mall.).
    Refr.

—«Un cop de destral no fa caure un roure»: vol dir que les coses importants demanen esforços constants i repetits.
    Var. form.
dialectal: estral (astral). Ben llaurat i net està, però l'amo li té por a l'estral, Guinot Capolls 40.
    Fon.:
dəstɾáɫ (pir-or., or., bal.); destɾáɫ (occ.); əstɾáɫ (Camp de Tarr.); astɾáɫ (Massalcoreig, Calasseit, Tortosa, Morella, Castelló, Llucena, Val., Sueca, Cullera, Gandia, Alcoi, Pego, Sanet, Benidorm).
    Intens.:
—a) Augm.: destralassa, destralarra, destralota, destralot.—b) Dim.: destraleta, destraletxa, destraleua, destraliua, destralona, destraló, destraliu.
    Etim.:
del llatí dextrāle, mat. sign., derivat de dĕxtra, ‘mà dreta’.