DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DESTRET, -ETA adj. ant.
|| 1. Posat en situació difícil (per carència d'aliments, d'auxilis, de força contra l'adversari, etc.); cast. apretado. Quant nós veuríem que seria hora d'assetiar València ni que ela seria ben destreta de conduyt, enuiaríem per tots nostres richs hòmens, Jaume I, Cròn. 206. Dos dies anà Blanquerna per lo boscatge que no atrobà nulla cosa que pogués menjar; al terç jorn ell fo molt destret per fam, Llull Blanq. 51, 8. Jamés no estech host pus destreta que aquella, Muntaner Cròn., c. 128. Si tu est destret de gran escomouiment d'ira, reffrena tu matex atempradament en ta felonia, Jahuda Cató 84. Tenia-los axí destrets que negú no gosaua partir de les osts, Serra Gèn. 105.
|| 2. Obligat per força major; cast. forzado, obligado. Ans com a forçat e destret per mon vot, doc. a. 1390 (RLR, vi, 374). Un matí abans de dia, con agué prehicat les liçons, destret de son, ell se adormí en la sua cadira, Flos Sanct. a. 1524, p. 140 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. Rigorós, sever; cast. estrecho. E què faran los cristians en lo gran e destret juy de Déu?, Eximenis, XII del Crestià, c. 189 (ap. Aguiló Dicc.). Feya vida tan destreta, que en totes temptacions que'l diable li feya se trobaua vencedor, Eximplis, i, 107.
|| 4. Retut d'indisposició corporal; cast. rendido. Llevà's del setge de Gerona, malalt e destret que era, Muntaner Cròn., c. 138.
    Var. form.: destreyt.
    Etim.: del llatí distrĭctu, part. pass. de distrĭngĕre, ‘estrènyer’.

2. DESTRET m.
|| 1. ant. Estretor, situació difícil per carència d'aliment, d'auxili o força; cast. aprieto. Sí que vengueren a tan gran destret, que pexien les herbes per les muntanyes, Jaume I, Cròn. 114. Com siam ja en gran destret per lo qual los dits pagesos crexen en llur malícia, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 167). Anch no foren en tal destret | per amor, com eu suy estats, Am. f. conf. 504. La comunitat de Florença tenen en destret e en setge... aquesta comunitat pisana, doc. a. 1406 (Capmany Mem. ii, 207).
|| 2. Imposició, obligació per força major; cast. imposición. Açò haurà a fer per manament o per destret de la senyoria, Consolat, c. 270. E fer sobre açò totes aquelles forces, compulsions e destrets axí en juy com fora juhi, doc. a. 1442 (arx. mun. d'Igualada).
|| 3. Angúnia, basca (Vallespir, Rosselló, Alt Empordà); cast. desmayo, ahogo. «No puc moure el braç, que em doloreix molt, i si el moc me ve un destret» (Aguiló Dicc.). Arreu arreu seguit d'una calorada que 'l va mitj entresuar y li va donar un xich de destret, Caseponce Contes Vallesp. 132. Donar destret: donar molèstia, incomodar, turmentar (Perpinyà, ap. Aguiló Dicc.). Lo cargol, ple de destret, | dins la closca s'amagava, Saisset Pougnat 17.
    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘estret’.

3. DESTRET m. ant.
Districte. Com soferen que negun arm neguna galea ne altre leny en Jénova, ne en son destret, per fer mall ne dan a la terra, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 15). Aquest feu de Pisa e de son destret ne sia mesclat, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 547). En la ciutat de Damàs, en lo loch de Barut, e los territoris e destrets d'aquells, doc. a. 1382 (Capmany Mem. ii, 161). Los batlles són prests e aparellats de seguir lo dit priviletge ab aquells qui sien de lur jurisdicció ne de lur destret, doc. a. 1409 (arx. mun. d'Igualada). Una ylla appellada Citarea, del destret de Grècia, Hist. Troy. 98. Perpinyà e Cobliure són del destret del veguer de Rosselló, doc. segle XVI (Est. Univ. xvii, 81).
    Etim.: del llatí distrĭctu, ‘lloc estret’; destret és la forma vulgar (com el fr. détroit), i districte la forma erudita (com el fr. district).