DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DESTRUIR (ant. escrit també destroir, destrovir). v. tr.: cast. destruir.
|| 1. Desfer (allò que està construït). Lo cellerer consellà a l'abat e al prior que destruissen l'estudi, Llull Blanq. 57, 1. Que la ciutat fos cremada y destroyda e arada de sal, Pere IV, Cròn. 288. Quant són hunits, no'ls destruu res lur massa, Auzias March, lxxxvii.
|| 2. Fer malbé; desfer completament (una cosa organitzada o establida). Aquell qui ociu e devora leona prenys, destruu e auciu en la mort de la leona sos fills en son ventre, Llull Cont. 141. E'ls destroueix lurs cares e pits delicats, Metge Somni iv. Tallen los arbres e destruhen les plantes, doc. a. 1451 (Boll. Lul. ix, 262). Pensa, Curial, que Laquesis fonch fúria infernal que t'aparegué per destruir-te, Curial, iii, 6. Les cupiditats si són forts destroeixen la raó, Egidi Romà, ll. i, «El xiquet ha caigut un bac i s'ha destruït una cama» (Val.).
|| 3. Fer desaparèixer; fer cessar d'existir. La flama del foc destruu e consuma totes aquelles coses qui ab ella participen, Llull Arbre Sc. ii, 388. La mort no destroueix la ànima, Metge Somni i. Los gigants... volgueren combatre lo cel, e Deus tramès lamps del cel qui'ls destroví, Genebreda Cons. 163. Venc Hercules en la dita terra... e aprés destrohint los primers pobladors tornà poblar la terra, Tomic Hist. 14. a) fig., aplicat a coses espirituals: Vos prec... que multipliquets virtuts e destruats vicis, Llull Sta. Mar. 67. Volch destruir l'orgull dels francesos, Muntaner Cròn., c. 130.
|| 4. Arruïnar totalment; desposseir de tots els recursos per a la vida. Per lo mal regiment e administració que ha huy en lo dit monestir és consumat e destrovit, e's consuma e's destroveix, car entre les altres coses gran res de tot lo movent qui hi era... és venut e guastat, doc. a. 1371 (Catalana, vi, 188). Perque no l'hajan de veure rossegar p'es tribunal y perque no l'acaben de destruir, Roq. 6. «Amb aquests negocis m'arribaré a destruir» (Mall.). «Destruiries un llinatge!» es diu a un qui és molt gastador (Mall.).
    Fon.: dəstɾuí (pir-or., or., bal.); destɾuí (occ., Maestr.); destɾuíɾ (Cast., Val., Al.). En la pronúncia vulgar es sent dir dəstɾoví (Mall.).
    Conjug.: regular segons el model partir. Actualment els presents d'indicatiu i de subjuntiu segueixen la conjugació incoativa; en català antic, al costat de les formes incoatives existien també les etimològiques no incoatives, com es veu per aquests paradigmes:
 
    Var. ort. ant.: destruhir, destrohir, destruyr, destroyr, destrouir, destrovir.
    Etim.: pres del llatí destrŭĕre, mat. sign.