Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  deure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DEURE v. tr.: cast. deber.
I. Amb complement directe nominal:
|| 1. Haver de pagar; estar obligat a pagar (una cosa deixada en préstec, imposada per llei, etc.). Pere de zafont deuie ad agilan XXXII sols e page len so XV sols, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 17). Basili... havia de pagar alguna quantitat que devia a la dita cort, Genebreda Cons. 38. Pobresa no ha crim, mas deure és cosa vergonyosa, Scachs 74. Que los puguen compellir e forsar de pagar tot lo que deuran, doc. a. 1496 (Boll. Lul. viii, 235). Per fur d'aquest regne, cinch sous li deueu, Proc. olives 234. Homes que deuen i no paguen, Alcover Poem. Bíbl. 47. Quedar a deure una cosa: quedar obligat a pagar una cosa. Quinze cèntims que li havia quedat a deure, Roq. 16. Deure un deute: (ant.) Et lex-li lo deute que R. Folc me deu ab carta iurada, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 7). Si algú deurà deute a alguna persona, Cost. Tort. I, iii, 5. Los deutors qui deuran los dits deutes, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli).
|| 2. Haver de (retre un servei, un tribut, etc.); estar obligat. Qui falrà de ost ho caualcada a son senyor a qui aquelles deu, Usatges, trad. segle XIII (Anuari IEC, i). En es cementeris hey manca aquell esperit de piadosa consideració que es cristians deuen an es seus antepassats, Roq. 44. Els teus braços i els teus passos | han de dar-me el goig que em deus, Maragall Enllà 43. A qui en certa manera dec obediència, Ruyra Parada 6.
|| 3. Haver d'atribuir a algú o a alguna cosa (un resultat bo o dolent). An aquella malvasia deveu vós la salut que disfrutau, Penya Mos. iii, 103. Rubió és una amplíssima montanya que deu el nom a un poble insignificant, Verdaguer Exc. 15.
II. Amb complement directe verbal en infinitiu:
|| 1. Haver de (fer alguna cosa): a) Per necessitat moral, per obligació. Deuem clamar mercè de dia e de nuit a nostre seinor, Hom. Org. 4. Aquels qui anauen ab don Ató obriren-se, e axí com se degueren acostar a el, faeren carrera als altres, Jaume I, Cròn. 26. En cascuna nit lo deja vetlar entro sia mort ho guarit, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). Que esta confessió sacramental se deja axí fer, Sermo septem art. Seguint lo teu mestre, morir deus ab ell, Passi cobles 25.—b) Per necessitat física. E quan se dec morir, devezí tot son auer, Hom. Org. 5. El dia que dech morir Jhesu Crist estava en oració, Llull Doctr. Puer., c. 8. Per açò és signifficat que totes coses deuen morir e morran, Llull Gentil 253. La planta ben vert mostra que deu ben proffitar en fruyts, Genebreda Cons. 15. c) Per necessitat lògica. Si tu qui prens l'orde de cauayleria ets vil..., per la viltat en què ets deuries esser sotsmès, Llull Cavall. 8. Questió fo entre'ls dos, de qui devia esser lo preu del cervo, Llull Blanq. 3, 2. Tots sots fiyls d'una mayre; deuríets voler cascun gran bé a son frayre, Turmeda Diuis. 29. No veig coses evidents per què ho deja creure, Metge Somni i. E yo deig ho saber entre'ls altres, qui de mon flach poder la he servida longament, Metge Somni iv. La carn mal cuita no's deu donar a stómachs dèbils, Albert G., Ques. 10. Benjuy..., quant hom ne met al foch, deu-ne axir bona flayra, Conex. spic. 14 vo.
|| 2. Esser d'inferir; oferir probabilitat, quasi certesa. Les quals paraules aparegueren al rey que eren de gran noblesa e virtut, dient que ell deuia esser noble caualler, Paris e Viana 8. Vos deguéreu casar vell, Penya Poes. 188. Molt agut devia esser voce-mercè quant era atlot, Roq. 11. Ja hi devia estar satisfeta!, Alcover Cont. 8. Vós deveu somiar, Penya Mos. iii, 213. ¿Deus haver mudat de nom, que no't giris quan te cridan?, Pons Auca 217. Degué ser un dia així que el Bon Jesús caminà sobre el mar, Maragall Enllà 7. Les meves traces no degueren plaure, Ruyra Parada 4. Me devien batejar amb sa mà esquerra, id. ibid. 32.
|| 3. En frases interrogatives i dubitatives, indica la incertesa que es té sobre la contesta que cal donar a allò que es demana. ¿Y per què deuen haver arrancat ets eucaliptus?, Ignor. 64. Quins deuen esser es mascles?, Roq. 2. ¿On devien esser ara els innocentons?, Ruyra Parada 34. ¿Qui deu esser aqueix vell?, Ramis Clar. 6.
III. (substantivat) m.
|| 1. Obligació; allò que hem de fer per imperatiu moral; cast. deber. «Cadascú ha de complir el seu deure i no preocupar-se del altres». «L'home té deures envers Déu i envers els altres homes».
|| 2. En un compte, el conjunt de partides que formen el crèdit del qui l'ha obert (per oposició a l'haver); cast. debe.
    Loc.
—a) No deure un diner a ningú: estar en sòlida posició econòmica, no tenir deutes.—b) Com qui li deguin i no el paguin!: es diu d'una persona que sempre fa mala cara, com si estés indignat o de mal humor (Men.).
    Refr.
—a) «Qui deu, mor en creu»; «Qui deu, està clavat en creu» (Cast.).—b) «Qui deu i paga, de lo seu viu» (Men.).—c) «Qui paga tot lo que deu, tot lo que resta n'és seu».—d) «Qui paga lo que deu, fa cabal per son hereu» (Cat.). «Qui paga lo que deu, de tot lo dels altres és hereu» (Mall.).—e) «Qui no deu, de lo seu beu» (Tortosa, ap. Bayerri Refr. i, 475).—f) «Qui no pot pagar, no deu» (Tortosa)—g) «Qui deu, no té veu» (val.); «Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar» (Cat., Val., Mall.).—h) «Al qui no li dec, no li temo» (Segarra, Urgell).—i) «El qui no deu, no està en Déu»: es diu perquè els deutes són cosa molt general (val.).—j) «Dorm a qui dol, i no qui algo deu»: vol dir que el tenir deutes lleva el dormir encara més que el tenir dolor (Tortosa, ap. Bayerri Refr. i, 475).—k) «Menjar i beure; lo que no es pague, que es quede a deure»: es diu pels que es donen bona vida sense mirar si els seus possibles són suficients (Cullera).—l) «Als mossos, no els deguis massa, perquè et treuran de ta casa» (Barc., Penedès).
    Fon.:
dέwɾə (pir-or., or., Maó); déwɾe (occ., val.); də́wɾə (mall., Ciutadella, Eiv.); déwɾa (Alg.).
    Conjug.:
va indicada en els paradigmes adjunts.
taula 

    Etim.:
del llatí debere, mat. sign.