Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  diable
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DIABLE m.
|| 1. El dimoni o esperit del mal; cadascun dels àngels rebels, i especialment llur príncep Satanàs; cast. diablo. a) Com a nom genèric dels esperits malignes. Los auzels del cel qui mengaren la sement són los diables qui tolen la paraula de Déu de coratge d'om, Hom. Org. 3. Afermen que no li aparech la ànima de Samuel, mas un diable en forma sua, Metge Somni i. Es-me aparegut un diable en forma de goç, Tirant, c. 60. Que fa ací aquesta metzinera, de diables inuocadora, Tirant, c. 355. En presència de aquells ell fo arrapat en cors e en ànima per los diables, Eximplis, i, 247. Aquet és lloc de bruixes i de diables, Massó Croq. 17.—b) Per antonomàsia, referint-se al príncep dels dimonis. Per tal que vencessen lur carn e'l diable, Llull Blanq. 5. Qui no tem pecar cau en pecat, e per conseguent en poder del diable, Scachs 29. En açò entrà lo diable en lo cos de Judes, Gerson Passio, c. 1. Mas lo diable a pochs jorns lo'n va temptar, Boades Feyts 153. Mal de diable: endemoniament. Semblant aquell qui ha mal de diable | e quant lo pren, Déu no coneix ne honra, Auzias March, cxvii. c) Diable boiet: ésser fantàstic, espècie d'esperit familiar anomenat a certes regions follet, al qual s'atribueixen moltes entremaliadures i malifetes ingènues (Mallorca, Menorca).—d) Home o noi que pren part a certes processons o festes populars vestit en forma de dimoni (amb banyes i coa). Un moltó per los hòmens que foren diables per acompanyar la processó de Corporicrist, doc. a. 1511 (Hist. Sóller, ii, 419).
|| 2. Persona o animal que obra d'una manera temible per la seva temeritat, força, turbulència, entremaliadura, etc.; cast. diablo. E si aquest diable d'home no fos vingut de la França, ja fórem dins lo palau, Tirant, c. 134. Que aquestes diables d'abeies no deixen gra sencer, Rosselló Valldem. 86. «Aquest al·lot és un diable! No el podem haver a cames» (Mall., Men.).
|| 3. Persona que obra (en bé o en mal) de manera que fa admirar; cast. diablo. «Ets el diable per a escriure a màquina; quina llestesa!»
|| 4. Carretó de dues rodes, molt lleuger, que serveix per a transportar fardells o paquets (Barc.); cast. diabla, carretilla.
|| 5. Espècie de trill format per un cilindre de fusta amb dues rodes i alguns tallants de ferro, que es fa rodar per damunt l'era, estirat per un animal, i serveix per a trencar i tallar la palla (Bagà, Pineda, Solsona, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Cervera, Pla d'Urgell, la Garriga, Gandesa, Tortosa); cast. trillo.
|| 6. Espècie de rampill molt gran, format per una barra de devers dos metres de llargària, guarnida de moltes pues i d'un mànec llarg, a la qual s'enganxa un animal que l'estira, i serveix per a replegar les espigues i el rostoll que queda en el camp després de segar (Urgell, Conca de Barberà, Segarra); cast. rastrillo.
|| 7. Màquina que consta d'un corró cobert de punxes i ganxos de ferro combinats amb altres ganxos, i que serveix per a trossejar llana, cotó, roba, corda, etc. i fer-ne floca que es pugui aprofitar tornant-la a filar (Barc., Mall.); cast. diabla.
|| 8. Eina de picapedrer, semblant al martell, més grossa que aquest però més petita que el mall (Maldà, ap. Griera Tr.).
|| 9. Fumeral de llauna, acampanat, que serveix per a recollir el fum dels foguerills quan s'encén el foc (Tortosa, Ulldecona).
|| 10. Raspall cilíndric i estriat, que els barbers passen pel cap dels clients per a allisar-los els cabells (Esterri).
|| 11. Pobre diable: pobre home, infeliç, pobre d'esperit; cast. pobre diablo.
    Loc.
—a) Diable!: exclamació interjectiva que expressa sorpresa, contrarietat o admiració. E diable, dix lo Maestre; estrany hom sots, digats hoc e non façats re, Jaume I, Cròn. 165.—b) Què diables? Com diables?: fórmules interrogatives per a demanar què és o com es una cosa que es troba sorprenent. «Què diables féu aquí dins?»«Com diables no has vingut quan t'he cridat?»¿Això són crancs, actínies, crisantemes, | o què diable són?, Sagarra Equador 107.—c) Com el diable, o més que el diable, o més que un diable i mig: fórmules comparatives hiperbòliques equivalents a ‘moltíssim’, ‘en gran manera’. «Aquest sac pesa més que el diable!»«Ens ha costat més que el diable (o més que un diable i mig) pujar a la muntanya».—d) Del diable, o dels diables, o de mil diables, o de tots els diables: adjectivacions que indiquen una cosa descomunal, molt grossa, generalment en sentit pejoratiu. Comensan a resar una lletania de cent mil diables, Ignor. 23.—e) Treballar per al diable: treballar sense gens de profit o sense saber per a qui.—f) El diable predicador: persona de mala conducta que dóna consells de virtut.—g) Parèixer el diable del Socors: anar vestit de manera exagerada i ridícula (Val.). Es diu perquè damunt la porta del convent del Socors, de València, hi havia una imatge de la Mare de Déu que tenia als seus peus una figura del dimoni a la qual els frares posaven cada any un vestit de coloraines (Escrig-Ll. Dicc.).—h) Donar-se al diable o a tots els diables: estar molt irritat i manifestar-ho amb flastomies i renecs.—i) Anar (o anar-se'n) al diable: perdre's, fer-se malbé, esser destruït.—j) Enviar al diable: enviar a mal viatge una persona o cosa; desitjar-li tota mala ventura o desentendre's d'ella.—l) Saber on s'ajoca el diable: saber moltes coses que els altres no saben; esser molt sagaç (Val.).—m) Anar el diable solt (val.), o Anar el diable per casa, o Ballar-hi el diable (Cat.), o Ballar-hi el diable de capoll (Mall.): haver-hi molt de soroll o turbulències.—n) Anar el diable prop a qualcú: trobar-se qualcú en situació molt difícil o perillosa.—o) Tenir els diables dins el cos: estar molt bellugadís, fer moltes entremaliadures.—p) Tenir més por d'algú o d'alguna cosa que el diable de les creus, o Fugir-ne com el diable de la creu: tenir-ne molta por, fugir-ne amb gran temor.—q) Córrer com un diable, o anar com ànima que se'n porta el diable: anar amb molta velocitat.—r) Esser el diable per a les rates: pensar-se esser prou deixondit per a enganyar els altres, i en realitat esser ingenu i enganyat.—s) Fer diables sense motle: fer coses molt difícils, esser molt hàbil i astut (Val.).—t) Sense comanar-se a Déu ni al diable: sense reflexionar abans de fer una cosa. Resolta com era..., encarà's ab en Lluís, y sens encomanar-se a Déu ni al diable... li etgegà, Pons Auca 127.—u) Dar què fer al diable: fer males accions.—v) Esser de la pell del diable: esser molt dolent o entremaliat. Trabucant y matutero..., era de la pell del diable, y dels que plogueren y no feren fanch, Rond. de R. Val. 21.—x) Parlar amb el diable: esser molt astut i saber coses que és meravella que es sàpiguen.—y) Trencar-se el coll el diable: succeir que s'obtenen coses desitjades de temps i que no s'havien aconseguit mai.
    Refr.
—a) «El diable, quan és vell, es fa ermità» (Cat., Val., Bal.); «A la vellesa, el diable sabater» (Val.); «El diable, quan va esser vell, es va fer ferrer» (Men.): vol dir que els homes en fer-se vells adopten costums i conducta diferents de quan eren joves.—b) «Déu pot més que tots els diables».—c) «Lo que Déu guarda, el diable no ho toca» (Men.).—d) «El diable són bolles!»: exclamació admirativa freqüent entre gent vella (Men.).—e) «El diable no té sinó una feina» (Segarra, Urgell).—f) «Qui diables compra, diables ha de vendre» (Ross.).—g) «Un diable sembla a un altre»: vol dir que cada home mostra la mateixa manera d'esser i els mateixos costums dels homes de la seva mena, posició, categoria, professió, etc.—h) «Un diable coneix l'altre»: vol dir que gent de la mateixa mena procura no perjudicar-se mútuament.—i) «A porta tancada, el diable se'n torna»: vol dir que les temptacions perden llur eficàcia si es troben amb una voluntat ferma i decidida de no caure-hi.—j) «A qui cerca lo dels altres, el diable li pren lo seu».—l) «El diable sap molt, perquè és vell»; «El diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell»: vol dir que la vellesa és la font principal dels coneixements pràctics.—m) «Guarda't del diable quan resa» (Men.); «Quan el diable ve a resar, mira que et vol enganyar» (Cat., Mall.): vol dir que cal malfiar-se de les obres aparentment bones de la gent dolenta.—n) «Bo està el diable per a fer creus!» (Tortosa).—o) «La creu en els dits, i el diable en els pits»: al·ludeix als hipòcrites (Men.).—p) «Darrera la creu, hi ha el diable».—q) «Com més prop de l'església, més prop del diable»: es diu perquè a totes les esglésies sol haver-hi alguna figura del dimoni, sia amb la imatge de Sant Miquel, sia amb la de la Verge Immaculada.—r) «De pare sant, lo fill diable»: es diu al·ludint als pares bons que tenen fills dolents.—s) «El diable no va esser mariner»: vol dir que el dimoni no sap comanar-se a Déu, i si hagués estat mariner, en sabria, perquè els perills de la vida marinera obliguen sovint a pregar Déu per la salvació (Tortosa).—t) «Jo com tu, i tu com jo: el diable ho va fer, això»: es diu parlant de dos que van plegats i són igualment dolents (Mall.).—u) «El diable, quan no té què fer, juga amb lo rabo»: es diu al·ludint als peresosos que no prenen mai ocupació seriosa i s'entretenen en frivolitats (Val.).—v) «Entre home i dona, el diable hi balla al mig» (Manresa).—x) «Mira tu si el diable té cara de porc!»: exclamació d'estranyesa amb què es protesta d'una cosa malfeta (Val.).—y) «El diable fa l'obra, i ell mateix la descobre» (Ross.).
    Cult. pop.
—V. dimoni.
    Fon.:
diábblə (pir-or., or., mall., men.); diábble (occ.); diáβle (val.).
    Intens.:
—a) Augm.: diablàs, diablarro, diablot, diablatxo.—b) Dim.: diablet, diabletxo, diablel·lo, diableu, diabliu, diabló, diablingo.
    Var. form.
(deformacions eufèmiques): diantre, dianya, dianxa, diatxo, diascle, diastre.
    Sinòn.
(|| 1): dimoni, En Banyeta, En Barrufet.
    Etim.:
del llatí diabŏlu, mat. sign. || 1.