DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DIFAMAR v. tr.
Dir mal d'algú; llevar-li la bona fama; cast. difamar. En la armada ne fo molt diffamat, doc. a. 1316 (Miret Bech oques 44). Com son marit adulteràs ab una cativa, null temps ho volch descobrir per ço que no'l difamàs, Metge Somni iv. Donchs prest crucifica qui tant nos diffama, Passi cobles 59. En lochs lo veig difamat per traydor, Auzias March, lxiii. Com per alguns pobles apellats Tarentins fos difamat lo rey Pirus, senyor lur, Scachs 14. Dieu-me també que'ls jóuens difamen, | y'ls vells, de cortesos, que may dien res, Proc. olives 1213. Les paraules dissimulades sens obra difamen l'home, Tirant, c. 144. La mia mare... si m'accusa, per no diffamar-la callaré, Eximplis, i, 63.
    Fon.: difəmá (Barc., Palma); difamáɾ (Val.).
    Etim.: pres del llatí diffamare, mat. sign.