DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISBARAT (i ant. i dial. desbarat). m.
|| 1. Acció o dita absurda, completament fora de propòsit, contrària a la raó; cast. disparate. «Es dia que te n'anares | a fer es servici a Ciutat, | jo tenia por, estimat, | de fer qualque desbarat, | de sa pena que em deixares» (cançó pop. Mall.). Aquesta dona fa y diu mil desbarats contra la decència de son sexo, Lacavalleria Gazoph. Los fadrins... van propet d'elles..., a la una la peciguen, | a l'altra donen la mà, | ... | fan riure a l'altra en un dicho | dientli un bon desbarat, Ros Rom. 101. Lo que dius són desbarats, Penya Poes. 310. Inscripcions farcides de desbarats garrafals, Roq. 44. No digas un disbarat, Vilanova Obres, iv, 33. Sempre fa calque desbarat, Saisset Hist. y Com. 7. Quin disbarat! En Xaneta i jo en protestàrem amb tota l'ànima, Ruyra Parada 15. Dir més disbarats que paraules: parlar d'una manera molt fora de propòsit, dient moltes coses absurdes.
|| 2. Cosa enorme o extraordinària, quasi absurda de tan anormal; cast. barbaridad. «Hi ha un disbarat de gent»: hi ha una multitud grandíssima de gent. «La gent no més parlava del disbarat de tropes que aquella tarda arribaven a la ciutat». Ha fet un disbarat de temps: ha fet una maltempsada terrible. «És un disbarat desfet!»: es diu d'una criatura molt bellugadissa i entremaliada (Empordà).
    Fon.: dizβəɾát (or., men.); dizβaɾát (occ.); dezβaɾát (val.); dəzβəɾát (ross., mall.).
    Intens.: disbaratàs, disbaratarro, disbaratot; disbaratet.
    Etim.: probablement del cast. disparate, mat. sign., amb contaminació de desbaratar.