DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DISCÒRDIA f.
Falta de concòrdia; desacord de voluntats; cast. discordia. E si posada era la discòrdia entre el e'l capitol ad aquel dia, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 18). Enfre lo senglar e'l rey jo metré discòrdia e maluolença, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Los apòstols eren escampats la hu de ça, l'altre de lla, per discòrdia que hagueren en la vida de Jesuchrist, Sermons SVF, i, 140. Negun colegi d'ofici és tan damnós com colegi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats, Scachs 66. Un tercer en discòrdia: la persona que intervé en una desavinença complicant-la en lloc de resoldre-la. L'aparició d'un tercer en discòrdia vingué a torbar totduna aquell esperit d'intel·ligència que la Rossa y en Lluís s'havien comunicat, Pons Auca 29. La poma de la discòrdia: causa immediata d'una desavinença. Amb s'intenció més santa del món, «L'Àncora» ha volgut tirar dins sa redacció de «La Roqueta» sa poma de la discòrdia, Roq. 6.
    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Barc.); diskɔ̞́ɾðia (Val.); diskɔ̞́ɾði (Palma).
    Etim.: pres del llatí discordia, mat. sign.

2. DISCÒRDIA f.
Planta labiada de l'espècie Teucrium scordioides Schreb. (Empordà, Garrotxa); cast. escordio. Fa olor d'all, té sabor amarg-picant i és considerada vulgarment com un poderós antisèptic i antitòxic. (Cf. Texidor Flora Farm. 680).
    Fon.: diskɔ́ɾðiə (Llofriu, La Bisbal); diskɔ́ɾðis (ap. Vayreda Flòr. 418).
    Etim.: deformació vulgar de escordi (<llatí scordium, mat. sign.), per contaminació del mot discòrdia art. 1.