DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISCÓRRER v.: cast. discurrir.
I. || 1. intr. Transitar, circular per un lloc. Dos boteylers comuns... preguarden diligentment e atesa per les taules discurrent e molt diligentment en les coses desús dites esguardant, Ordin. Palat. 24. La dita ciutat sustinga al present gran fretura de una galera la qual discórregue continuament en aquelles mars per deffensió d'aquella ciutat, doc. a. 1396 (Arx. Cor. Ar.). Y discorrent per diuerses prouíncies anaua tostemps a peu, Pereç St. Vicent 9. Archas... anava per los boschs cassant, e mentre que per diuersos lochs discorria, li vench al deuant la mare, Alegre Transf. 16.
|| 2. tr. Recórrrer, trescar. La ànima... discorre les terres y la mar, forada grans montanyes, Metge Somni i. Lo Sanglier se mudà d'aquell loch e discorregué les taules demanant almoyna, Curial, ii, 113. Los Gots... aprés que hagueren quasi tot lo món ab armes discorregut e ab grans batalles gonyat, Tomic Hist. 26.
|| 3. intr. Fluir, passar l'aigua o un altre líquid. Sinch canons qui són en lo cantó de la Ferraria qui discorren en la font de misser Ramon, Codi Çagarriga 219. Sia necesari denejar... la mare, la qual passa per la plaça de Sent Berthomeu... e de aquí va e discorre fins a la confraria, doc. a. 1487 (Sanchis Vida 86). L'aygua... discorre del lloch hont tu beus allà hont jo bevia, Isop Faules 25. a) tr. Fer anar un líquid. Tants foren los cossos morts que tot lo riu taparen, que per altré loch lo riu hagué a discórrer l'aygua, Tirant, c. 325.
|| 4. intr. Passar (temps). Mas he sentit qu'en est' amor del cors, | temps discorrent, l'ànima'n pren sa part, Auzias March cii. Discorre lo temps fins qu'és dematí, Proc. olives 1122. Demanava... lo remuneràs donant-li lo salari d'archiuer discorregut desde dit temps, Acta Cap. Seu Mall., 1759, fol 288.
II. || 1. tr. o intr. Recórrer amb l'enteniment una sèrie d'idees i proposicions, formant un raonament; pensar d'una manera ordenada. La qual manera volem replicar... e aquella discórrer per los generals accidents, Llull Arbre Sc. ii, 32. Si tu discorres diligentment les potències de la ànima racional y d'aquelles dels bruts, veuràs que elles concorden en seny o sentiment, Metge Somni i. Vetx que saps discorre com un homo y que tens vena del art, Penya Mos. iii, 170. En Lau..., ab l'intuició del qui no discorre, endevinava tota la significança del fet, Galmés Flor 63.
|| 2. intr. Parlar amb cert mètode i alguna extensió sobre un assumpte. Mostra aquell mentir per la guola que axí amplament de las suas extremes virtuts en mi parlant discorrech, Corbatxo 33. Nosaltres avem prou discorregut de assò, Lacavalleria Gazoph. Tothom hi discorria del cas funest, Costa Agre terra, 169. a) Discórrer els vots, els parers: donar-se ordenadament els vots o parers dels membres d'una assemblea. Sobre la qual supplicatió discorregueren los vots y parés de tots los sobredits consellers, doc. a. 1588 (Boll. Lul. vii, 15).
|| 3. tr. Idear, inventar una cosa com a remei, mitjà, solució, etc. «No heu sabut discórrer cap solució acceptable». La Pepeta... ab ells jugava a quants jochs se discurrian, Pons Auca 6.
    Fon.: diskórə (pir-or., or., bal.); diskóre (occ.); diskóreɾ (val.).
    Conjug.: segons el model córrer. En el llenguatge parlat i poc acurat existeix la forma discurrir, presa del castellà, i que es conjuga segons el model partir.
    Etim.: del llatí discŭrrĕre, mat. sign.