DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISCERNIR v. tr.: cast. discernir.
|| 1. Distingir, destriar (amb els sentits o amb el pensament). Més desija e més vol aquell que ymagena e afigura e discern, que no fa aquell qui tan solament ymagena, Llull Cont. 44, 18. O beneventurat esperit, assau bé dicernesch la mia consciència, e recerquant conech esser ver so que tu raonas, Corbatxo 22. Quan hun hom... ha febra... no pot bé menjar ni per consegüent discernir qual és dolç, mas que tot li semble amarch, Sermons SVF, i, 216. Li enfosqueix tant la rahó | que no'l jaquex clar dicernir, Auzias March cxxviii. Hi per que més puguen altar-se'n | hi discernir | les flors dels fruyts, Somni J. Joan 20. La raó és una potència que discernint entre bé e mal coneix cascú, Egidi Romà, ll. i, Passaven bultos que casi no podia discernir entre les tenebres, Rosselló Many. 185.
|| 2. Resoldre (una qüestió). Penja la dita questió encara, que mai no s'és discernida ne es discernirà, Decam. i, 103.
|| 3. jurispr. Encarregar d'ofici el jutge a qualcú la tutela d'un menor o un altre càrrec.
    Fon.: disəɾní (Barc.); diseɾníɾ (Val.); diʦəɾní (Palma).
    Var. ort. ant.: dicernir, decernir.
    Var. form.: desxernir.
    Conjug.: segons el model partir. En català antic es troben formes no incoatives com discernen, discern, etc.
    Etim.: pres del llatí discernĕre, mat. sign.