DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISMINUIR v.: cast. disminuir.
|| 1. tr. Fer menor. La adversa fortuna fins ací ha permès disminuir la libertat e senyoria del nostre grech imperi, Tirant, c. 118. Encara que calleu la veritat... no per so se us disminuirà ni llevarà cosa alguna del contingut en dita sentència, doc. a. 1636 (Hist. Sóller, ii, 986). La vergonya que impedia a Isòcrates de parlar en públich no ha disminuyt la fama que tenia guanyada, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. intr. Tornar menor; fer-se més petit en quantitat o en intensitat. Los barons li digueren que... eren en nombre de XXV milia combatents, e que ara no eren tantes gents, car hauien molt disminuit, Tomic Hist. 68.
    Fon.: dizminuí (Barc., Palma); dizminuíɾ (Val.). En la pronúncia més vulgar es sent substituir el prefix dis- pel seu equivalent des- (dəzminuí, Barc., Palma; dezminuíɾ, Val.).
    Var. form. ant.: diminuir (Tantes fonts que hixen de la terra no muden la sabor de la mar com entren en ella, ni la diminuexen en res, Canals Prov. 92; Pot diminuhir en mi amor sens mon consentiment?, Auzias March lxxxv); desminuir (No'ns cuytem en crexer-los la dieta e la virtut, ans amesuradament la desminuim, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 1.); dismenuir (La temor dismenuesca e debilita la calor del cor, Albert G., Ques. 62); desmenuir (No vull desmenuir lo premi de mos treballs, Tirant, c. 214; Bé pens que amor haurà desmenuyt en sa altesa, Tirant, c. 225; Tenim nova que lo mal va desmenuynt, doc. a. 1508 (ap. Boll. Lul. x, 317).
    Conjug.: segons el model partir.
    Sinòn.: minvar.
    Etim.: del llatí diminŭĕre, mat. sign., que donà normalment la forma diminuir; la variant disminuir prové de la substitució del prefix di- pel seu equivalent dis-; les variants desminuir, dismenuir i des- menuir són resultat de modificacions vulgars de la paraula llatina.