Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  dissimular
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISSIMULAR (i ant. dessimular). v. tr.: cast. disimular.
|| 1. Ocultar, procurar no fer coneixedores les pròpies intencions, els propis sentiments. Dissimulat haueu la voluntat vostra, Paris e Viana 12. Los ancians se trobaren fort trists... emperò com fossen hòmens de gran astúcia... dissimularen la cosa esperant quina exida haurien aquestos fets, Curial, i, 12. Per dissimular el seu trastorn, Penya Mos. iii, 139. La seva senyora, plena d'un orgull que s'esforsava en dissimular, Vilanova Obres, iv, 27. a) absol. Vamos, home, vamos; no dissimulis, Pons Com an., 94.—b) substantivat m.: Però los sabuts, sabent vostres manyes | hi'l dissimular que teniu per mà, Proc. olives 654.
|| 2. Ocultar, no deixar veure una cosa tal com és. Com jo veia ma dona l'abadessa... temia sa presència e desimulava [sic] alcunes coses per tal que ella no n'hagués conexença, Llull Blanq. 41, 1. Hagen a conèxer e a sentir lo vostre defalt; haurem prou a fer en desimular-ho a la gent, Tirant, c. 221. E yo, cobe jant saber per què ho havia dit, dissimulé haver-ho hoyt, Metge Somni iii. Per dissimular al pare e mare de la dita juhia lo dit prenyat, Eximplis, i, 323. Pateixen del mateix mal i el dissimulen amb el mateix artifici, Ruyra Parada 4. Hagueren preparat... les sis gàbies dels reclams cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés sens enfosquir-les, Ruyra Parada 58. a) ant. Desfigurar, donar forma diferent de la normal a una cosa perquè no la coneguin. Los dits reuenedors de spases qui aqueles per la forma damunt dita han fetas e fan dissimular e contrasemblar, doc. a. 1360 (Boll. Lul. iii, 94).
|| 3. Fingir no veure una cosa tal com és o no adonar-se'n; parlant de faltes, perdonar, disculpar. Aprés que Déu hagueren desemparat, dissimulà molt de temps lur iniquitat, trametent-lus preycadors e profetes qui'ls corregissen, Eximenis Reg. II, c. 5. Veies que io'm lunyava de tu, e tu ho dissimulaves, Oliver Exc. 28. Bé la'm sentí, | e no u mostrí | dissimulant | e no mostrant | en res conèxer | com m'han fet péxer, Spill 2301. Durant la vida humana tostemps dissimule les injúries per ells a mi fetes, Villena Vita Chr., c. 188. Per quant per dissimular los que vehuen los bandejats, dexa de ferse la deguda persecució contra aquells, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 931). Ha conegut que jo era un bon subgecte y em dissimula l'excés, Vilanova Obres, xi, 99. «Dissimuli, l'he trepitjat sense voler».
    Fon.:
disimulá (pir-or., or., occ., Maestr., bal., alg.); disimuláɾ (val.); dəsimulá (eiv.).
    Etim.:
pres del llatí dissimŭlare, mat. sign.