DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISSIPAR v. tr.: cast. disipar.
|| 1. Espargir, fer desaparèixer per pèrdua de condensació (com el fum, els núvols, etc.). Dissipen les nostres cogitaçions, Tirant, c. 368. Dissiparà totes aquelles fantarmes, Gualbes Yst. Corpocr. 47. a) refl. Perdre consistència fins a desaparèixer. Sas illusions esbargidas a la empenta de la realitat se dissipavan com núbol d'encens, Pons Auca 178.
|| 2. fig. Destruir, arruinar; derrotar (exèrcits); malversar completament (diners, riqueses). Regnà un rey foll qui no hach bones custumes, e gastà e discipà quaix tot son regne, Llull Felix, pt. i, c. 9. Fo acordat que la host isqués... per anar contra lo castell Desffar qui és de mossèn Reybau de Corbera per discipar e consumir ço del seu, doc. a. 1395 (Ardits, i, 53). Tu e los altres... havíeu dissipat e usurpat mon patrimoni, Metge Somni ii. Aprés de tantes azes de gents mortes e dissipades, Scip. e An. 48. Us han fet alienar tot vostre patrimoni en manera que del tot és dissipat, doc. segle XV (Bol. Ac. B. L., xi, 75). Lleu-se, donchs, nostre senyor Déu, e sien dissipats los seus enamichs, Oliver Exc. 23. Dissipar o derrotar als enemichs, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Esgotar, gastar completament (Camp de Tarr.). «Volia dissipar la vinya abans d'arrancar-la; per això l'hem no més que espodassada» (Selva del Camp). «Amb aquests excessos te dissiparàs la salut» (Valls).
|| 4. refl. Dessaborir-se el cuinat per excés de cocció (Valls).
|| 5. fig. refl. Donar-se als excessos, als vicis sense fre.
    Fon.: disipá (Barc., Palma); disipáɾ (València).
    Var. ort. ant.: discipar (Llull Felix, pt. i, c. 9); dicipar (Canals Carta, c. 58).
    Etim.: pres del llatí dissĭpare, mat. sign.