Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  distreure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DISTREURE o DISTRAURE v. tr.: cast. distraer.
|| 1. Apartar una cosa del lloc on estava asignada o de l'ús a què era destinada. Distraurer a un criat de casa de son amo, Lacavalleria Gazoph. El pastor... treballa una cullera... i sense distreure els ulls de la feina que té entre mans, em fa saber... que és el pastor del cabal de Corçaví, Massó Croq. 112. Distreure diners del fons de beneficència: llevar-los d'aquell fons per aplicar-los a altres coses. «El general hagué de distreure forces del front per a reprimir una sublevació».
|| 2. Apartar l'atenció d'algú, d'allò a què s'aplica o a què hauria d'aplicar-se; refl., Apartar la pròpia atenció d'allò a què s'aplica o hauria d'aplicar-se. Agabellar studiants, distrahent-los de la auditió, Ordin. Univ. 1596, fol. 30. Distreurer a algú de la sua feyna, Lacavalleria Gazoph. Un aucell... se'n vola, bonic com un estel, | de sos jocs a ma prole candíssima a distraure, Atlàntida vi. No's cuydan més que de fer lo tarambana ab les minyones y distreure-les dels seus quefers, Vilanova Obres, xi, 135.
|| 3. Desviar l'atenció de les preocupacions o de les causes de tristor, d'angúnia, de malestar. a) Regint com a complement directe la persona preocupada. Si no fos pels dies que'm distrech anant an el Molinar, Penya Poes. 18. Ses donzelles voldrien-la distraure, | i a sos dolors son pensament s'aferra, Canigó x. Axó serà es teu hortet y te distreurà, Roq. 13. Potser així es distreurà de les seves cabòries, Pons Com an., 56. Per distreure'm, en arribant a casa, vaig agafar un llibre, Ruyra Parada 90.—b) Regint com a complement directe el motiu de la preocupació. Volia fer un article alegre per distreure-vos sa melancolia, Ignor. 20. Li costa distreure la múrria, Vilanova Obres, iv, 81. La gent distreia la espera entre'l després de dinar i l'hora del rosari, Serra Calend. folkl. 217.
|| 4. Molestar, destorbar qualcú impedint-li d'atendre al que vol fer. «Sa meua dona em distreu, | hauré de mudar de casta: | cada vegada que pasta, | fa nou pans i en deu deu» (cançó pop. Manacor). «Aquesta gent jove va tan desbaratada, que distreuen una persona»: l'apuren, li fan perdre la serenitat (Manacor).
    Fon.:
distɾέwɾə (pir-or., or., bal.); distɾέwɾe (occ.); distɾáwɾe (occ., val.).
    Conjug.:
segons el model treure.
    Etim.:
del llatí distrahĕre, mat. sign.