DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. DIVISA (ant. devisa). f.: cast. divisa.
|| 1. Figura emblemàtica, acompayada d'una frase o breu sentència explicativa, usada especialment en heràldica per a indicar el designi del qui l'adopta. Curial... féu haraut lo seu scuder... e li féu fer les seues armes e la sua deuisa, en la qual hauia unes letres dients: no puges tant que te'n endenys, ne't baxes tant que valles a menys, Curial, ii, 26. Portauen dues banderes, la una era tota vermella hon hauia pintat lo càlzer e la hòstia, per ço com genouesos e venecians posaren penyora lo càlzer e la hòstia consagrada, e per ço en les sues banderes porten aquella diuisa pintada, Tirant, c. 113. Sempre ha sigut ma divisa | terror y espant dels fallons, Camps i F., Poes. 107.
|| 2. Emblema o senyal exterior per a distingir. Volguéssem trametre a vostre fill la creu que nós acostumam donar per divisa a nobles hòmens e cavallers, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 539). Mig any vestia | una camisa | de sa divisa | gentil brodada, Spill 2404. Sobre la corona lo rat pinyat qui és divisa dels Reys de Aragó, Carbonell Ex. Joan II, c. 63. Roba de devisa: vestis varia, Pou Thes. puer. 197. Lo qui va vestit de divisa: varia veste ornatus, ibid. a) fig. Iesús féu lo bé, lo bé de tal guisa | que molt nos abilla de rica deuisa | vestint los seus mèrits ab goig excellent, Passi cobles 68. De castedat teniu blanca divisa, Trobes V. Maria [166]. Y te du de festa en festa | com a divisa xalesta | de joventut y d'amor, Riber Sol ixent 48.
    Fon.: diβizə (Barc.); diβísa (Val.); divízə (Palma).
    Etim.: del llatí divīsa, ‘separada’, probablement per via del fr. devise, mat. sign. 1.

2. DIVISA (o devisa). f.
Estar en devisa: estar en dubte, indecís (Eiv.).