DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DOLDRE o DOLRE v.: cast. doler.
I. intr.
|| 1. Fer mal; donar dolor físic. Yo ara 'm sent | mal al talons | ... | dol-me l'asquena, | muscles e colzes, Spill 16218. D'altra part me dolia lo cor per veure'l tan joue e tant bell caualler, Tirant, c. 49. Les humors recomplexen aquellas venes..., e fan-les scalfar e dolre, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2a, c. 7. Perquè quant nosaltres muntam nos dolen los genolls, Albert G., Ques. Me dol el bras, Llorente Versos, i, 226. Cuyta, descarrega el farcell, que'l rosari de l'esquena ens dol, Vilanova Obres, xi, 223.
|| 2. Donar dolor anímic; causar sentiment; saber greu. A nós dolria molt que vós vos en tornàssets ab tant gran desonor, Muntaner Cròn., c. 122. Com Leopodius rey de Ethiopia moria, dolia-li lexar son regne a son fill, Eximenis II Reg., c. 49. Si jo negava que'm dolgués la mort, Metge Somni i. Molt los dolgué com s'absentà, Spill 15474. Avem sabut la mort del senyor micer Duzay, la qual m'ha molt dolgut, doc. a. 1508 (Boll. Lul. x, 316). Si tots moríssem a la guerra, no us dolga pas, Picó Engl. 23. Mudar de servitud no li dolia, Alcover Poem. Bíbl. 20.
|| 3. Causar sentiment o recança una cosa en quant s'ha perdut o deixat de posseir, de fer, de complir, etc. Tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li he feta, Tirant, c. 11. «Que li dol la finca, a l'hereu! Però no hi ha remei, l'ha de vendre per pagar els deutes».
II. || 1. refl. Sentir dolor (físic). Preneu un cabell de la coha del cauall e ligau-lo-y en lo trauador..., tan estret com poreu, e lo cauall se dolrà de aquell peu, Dieç Menesc. ii, 77. No'm toqui, que m'ha ensopegat lo blau de la vacuna y encara me'n dolch, Vilanova Obres, xi, 160.
|| 2. refl. Sentir dolor anímic, aflicció, pena. E us dolreu de la absència de Evast, Llull Blanq. 6. Veig que és substància plena, car dol-se e s'alegra de les sues passions, Metge Somni, i. Tots jorns vas me, mas ges per ço no'm duyll, Masdovelles 2. No consintats l'esperit flach se'n duylla, ibid. 4. Meravell-me de tu no't dolgues com has perduda la potència de veure, Scachs 12. He si u han fet, elles se'n dolen ab gran rahó, Somni J. Joan 1090.
|| 3. Manifestar aflicció; plànyer-se. a) refl. E sens dolor mantes de vets me dull, Jordi de St. Jordi, ix. Vehent les persones que's senten e's dolen de la pena e congoxa sua, Villena Vita Chr., c. 214. Ells reben ferides molt graves, y les sufren sense dolrer-se, Lacavalleria Gazoph. Com molt se dolia y gemegava, doc. a. 1535 (Hist. Sóller, ii, 605).—b) intr. Mirant a vós, planyent aprenen dolre, Passi cobles 150. O la mia cara germana, què és lo que't fa dolre? Tirant, c. 211. Mentre axí dolia del cas tan desastrat, Alegre Transf. 64.—c) tr. (ant.) Lamentar. Lo meu remey és plorar e dolre la absència del meu senyor, Villena Vita Chr., c. 242. Fo fortment dolguda la mort del rey N'Amfós, Boades Feyts 380. Jo dolch la vostra desditxa, Lacavalleria Gazoph. Esser de doldre: esser lamentable. N'és de dolrer la comtessa! | N'és de plànyer na Maria! Penya Poes. 341. Un vellard com ell ja no és de dolre, Oller Rur. Urb. 34.
|| 4. refl. Compatir-se, tenir sentiment de la mort, pèrdua o sofrença d'altri. Que null remey és dolre's del qui's mort, Auzias March, xciii. Pastora mia, | dol-te de mi puix nit e dia | sens gens parar te vaig cercant, Cobles cavaller (Cançon. Aguiló). Sinó que'm dolch de tu que't tendran per heretge, Tirant, c. 247. De uós me dolch qui perdeu temps en va, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 128). Ai! d'aqueix cor que feres bocins, bé te'n pots dolre, Atlàntida vi.
    Loc.—a) Vol i dol: es diu de qui desitja una cosa i al mateix temps la tem o voldria que no esdevingués. Y la pobra dona, volia y dolia; en Carlets era un partit que millor no se'l podia esperansar..., y dexar-lo córrer... li sabia molt greu, Vilanova Obres, iv, 37. Per què? féu l'aludida, volent y dolent que li formulessin ab mots ben clars y precisos aquella acusació, Oller Pil. Prim 261.—b) Veure o saber de quin peu se dol qualcú: veure o saber de què es queixa, o què desitja. Car vehen tantost del peu que us doleu, Proc. olives 1118. Mos crèyam que aquesta llengua nostra l'havian inventada les monjes velles perquè cap persona externa pogués sebre de quin peu mos dolíam, Penya Mos. iii, 218. «Com la flor del gira-sol | és s'amor de lo meu bé: | no pren ni deixa ni té, | ni sé de quin peu se dol» (cançó pop. Mall.).—c) Ni vol ni dol: es diu d'aquell qui està sempre indecís, sense saber si ha de fer o deixar de fer una cosa.
    Refr.—a) «A qui dol lo mal, deixa'l queixar-se».—b) «Qui no dóna lo que dol, no alcança lo que vol». Qui no da ço que dol, no pren ço que uol, Jaume I, Cròn. 244.—c) «El qui no en vol, no en dol» (val.).—d) «A qui no costa, no dol»; «Lo que poc costa, poc dol».—e) «D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol».
    Fon.: dɔ́ɫdɾə (pir-or., or., bal.); dɔ́ɫdɾe (occ., val.); dóɫdɾa (alg.); dɔ́ɫrə (pir-or., or., bal.); dɔ́ɫre (occ., val.).
    Conjug.: va indicada en els paradigmes adjunts.
 
    Etim.: del llatí dŏlēre, mat. sign.