DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DUBTE m.
|| 1. Estat d'indecisió de l'esperit entre acceptar o no una cosa com a vera, o entre resoldre una cosa o una altra de diferent; cast. duda. Dubtaua en la fe, per lo qual dubte era en estament de dampnació, Llull Felix, pt. i, c. 4. Salt dampnós fa qui de vós se desalta, | desalt molt he dels qui us meten gran dubte, Trobes V. Maria [131]. Estar en dubte: dubtar. «Jo estic en dubte si hi ha | tant d'aigo a la mar salada | com sa que jo he plorada | des que te'n vares anar» (cançó pop. Mall.). Stava en dupte a qual primer ferira, Alegre Transf. 40. Posar en dubte una cosa: dubtar d'una cosa. Allò no pot posar-se en dubte; de allò no se pot dubtar, Lacavalleria Gazoph. Yo faré lo que jamés he acostumat, encara que la honor de caualleria hi sàpia posar en dubte, Tirant, c. 348. Posar dubte en una cosa: dubtar-ne. No hi poseu dubte, Roq. 43. Sortir de dubte (o de dubtes): adquirir certesa d'allò de què es dubtava. S'amagà derrera 'ls finestrons pera sapiguer qui picava; ben aviat eixí de dubtes: era sa amiga, Pons Auca 79. Treure de dubte: fer adquirir certesa sobre allò de què es dubtava. No haver-hi dubte: esser ben cert. No hi ha dubte que hi ha molta corrupció, Benejam Ciutad. veya, iii. Sens dubte: amb certesa o molt probablement. Que sens dupta ho menjaran, Muntaner Cròn., c. 20. Beneuenturat és, sens dupte, lo qui comporta la tribulació que poch dura ab sperança del repòs sens fi, Villena Vita Chr., c. 75. Sense dubte aquest cavaller deu ser de gran llinatge, Comalada Pierres Prov. 13. És, sens dubte, un dels més bonichs, Verdaguer Exc. 27. Els pastors de Nabal sens dubte ho saben, Alcover Poem. Bíbl. 52.
|| 2. Qüestió dificultosa sobre un punt; cast. duda. Encara mouen ací alguns philòsofs dupte, e és aquest: Si tot bon ciutadà és bon hom, Eximenis II Reg., c. 45. E responen a aquest dupte los doctors teòlechs e dihen que och, Eximenis Lux. 5. Solament m'hi occorren tres duptes, de què'm volria ab tu certificar, Metge Somni iii. Als duptes que feu, rahons més hi tinch, Proc. olives 1431. Esser dubte: (ant.) haver-hi qüestió dificultosa. És dupte si serien obedients a Déu, Llull Blanq. 1. Dupte és si lo mut se pot absolre ab senyals, Eximenis Conf. 26. Qui va per altre camí, és dubte que pervinga a la posada, Villena Vita Chr., c. 246.
|| 3. Estat d'esperit del qui no creu en res amb certitud. Dubte metòdic: mètode proposat per Descartes per a reconstruir la ciència evitant les errors. La fe és la coloma pura, | lo dupte el negre esparver, Costa Poes. 65.
|| 4. ant. Temor; por d'un perill o d'un mal possible; cast. temor. Havien gran paor e gran dupte cascú de llurs terres, Muntaner Cròn., c. 46. E per dubte de morir, axí com eren bons en aconsellar..., Pere IV, Cròn. 65. El pobre ha gran fe de esser rich, e el rich ha dupte de esser pobre, Jahuda Dits, c. 37. La princesa no's mogué gens de allí per dupte que la emperadriu no'l ves, Tirant, c. 173. A tot mesquí un gran bé no li minva, | ço és haver de mort un molt poch dubte, Auziàs March, xcviii. Dient-li que temés a Déu e hagués dubte de Déu, e que guardàs sa pròpia honor, Eximplis, i, 251. Fer dubte: (ant.) fer por, donar temença. Et prech que vulles batallar encercar via per la qual la tua honor créxer pusques, e no't faça dupte que diners te fàlleguen, Curial, i, 8.
    Fon.: dúptə (or.); dúpte (occ., val.); dúttə (bal.). Es freqüent en els dialectes continentals la pronúncia ducte: dúktə (pir-or., or.); dúkte (occ., val.).
    Intens.: dubtet, dubtot, dubtàs.
    Etim.: derivat de dubtar.