DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EIXERIT, -IDA adj.
Viu de potències (intel·lectuals o físiques); lliure d'ensopiment; cast. despejado, vivo, listo. N'és petit y aixerit y bonicoy de la cara, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 332). Que bonic és i ben fet! | Que eixerida ella i que rossa!, Canigó vi. Per a abrigar de la pedregada sos aixerits caparrons, Verdaguer Exc. 65. a) fig., dit de coses inanimades: Viu, dotat de força o moviment. Brollava tot seguit la flameta del gas amatent i eixerida, Ruyra Parada 97.—b) m. Escarabatera, cuca que es cria per dins rebosts i cuines (Vendrell); cast. cucaracha.
    Loc.
—Més eixerit que un pèsol, o que un gínjol: molt eixerit i animós (Barc., Gir., Ll., Tarr.).
    Fon.: əʃəɾít (pir-or., or., eiv.); aјʃeɾít (occ.).
    Var. form. i sinòn.: eixorivit, eixerivit, eixerovit, etxerevit, eixorit.
    Intens.: eixeridet, -eta; eixeridot, -ota; eixeridíssim, -íssima.
    Etim.: encara incerta avui, després de diferents propostes per a determinar-la. Ja l'any 1909, Juli Subak en la Zschr. r. Ph. xxxiii, 484, ajuntà les formes catalanes aixerir, aixericar i aixeribir, en una sola etimologia, suposant-les procedents del radical llatí ser- (que es troba en sĕrēnŭs i sĕresco) prefixat amb la preposició ex-: es tractaria, doncs, d'una forma llatina *exseritus. Aquesta opinió fou acceptada i ampliada per M. de Montoliu (Est. Univ. vi, 284), qui suposava una forma llatina *exseritus derivada de seru ‘nit’, i trobava un paral·lel del català eixerit en el provençal eissernit, que segons ell procediria d'un llatí *exserenitus. Però L. Spitzer (Neuphil. Mitt. xvi, 19), comentant el treball de Montoliu, ja observà que no sols existeix en provençal l'adjectiu eissernit ‘despert’, sinó també el verb eissernir, ‘indicar’, ‘recontar’, ‘acabar’, ‘executar’, que és clarament referible a l'etimologia acceptada llatí excernĕre, de manera que el provençal domna eissernida correspon al fr. dame distinguée, amb la idea de distinció o separació que trobam també en l'alemany gescheit, derivat de scheiden ‘separar’. El mateix Spitzer, Lexik. 11, tornà a tractar del mot català, observant les variants dialectals aixurit, aixorobit, aixureir-se, aixeribit, etc. i suposant que vénen d'un mot llatí *excervicitus, del qual no dóna Spitzer el significat, però que per la forma sembla que hauria de significar quelcom semblant a ‘privat de bescoll’ (significat absurd), o almenys ‘ferit al bescoll’. Ara bé, aquest significat tan hipotètic no veiem que pugui donar fàcilment origen al significat del català eixerit i de les seves variants. Posteriorment a la publicació del Lexikalisches de Spitzer hem intentat explicar eixerit i les seves variants com a derivacions fonètiques i semàntiques del català eixorellar ‘tallar les orelles’, que procedeix evidentment del llatí *exaurĭcŭlare, mat. sign. (cf. Moll Supl. 1310). No totes les formes catalanes citades en el nostre article del Suplement català al REW tenen el mateix grau de relació amb *exaurĭcŭlare. Les que signifiquen ‘tallar les orelles’ i ‘alçar les orelles’ (amb el significat secundari de ‘escoltar d'amagat’, que es troba en el menorquí xoroiar) són amb tota evidència referibles directament a aquell verb llatí hipotètic. La significació de ‘despertar’, ‘deixondir’ (de la qual són derivacions els significats de ‘avivar l'enteniment’ i ‘posar-se bé d'una malaltia’) s'explica per l'acte d'alçar el cap i les orelles l'animal o persona que es desperta; i el significat de ‘fer fugir a crits’, que es troba en algunes variants de eixerir, s'explica per l'alçament d'orelles dels animals en espantar-se per crits o menaces; probablement aquests sentits secundaris s'aplicaren primerament als animals, i després s'estengueren també a les persones. En quant a la forma, me sembla que quasi totes les variants s'expliquen satisfactòriament: a) per metàtesi de eixoreiar s'és produït xeroiar; b) per assimilació s'és fet eixoroiar; c) de eixoroiar, per canvi de conjugació, és sortit eixoroir; d) per intercalació d'una v evitadora de l'hiatus, de eixoroir s'ha format eixorivir, eixerivir i eixirivir; e) per contaminació de aixecar s'ha produït un nou canvi de sufix, resultant aixericar i aixanicar; f) per contaminació de aixorejar *exaurĭdiare, el tortosí ha convertit eixorellar en aixorejar; g) la curiosa forma tortosina aixorubejar-se sembla esser producte d'un creuament de aixorejar amb aixorivir; h) del participi aixoroït, per canvi de sufix, s'ha format aixorit i aixerit (eixerit); de dobles formes en -it i en -eït tenim altres exemples, com atapeït i atapit, eixarreït i aixerrit, esmorteït i esmortit, etc.

EIXÈRIT m.
Eixerri (Vinaròs, ap. Griera Tr.). V. xerri.