DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. EMBLAR v. tr. ant.
|| 1. Robar; prendre cosa contra la voluntat de qui la posseeix; cast. robar. Fa retre al ladre les coses que ha emblades, Llull Cont. 86, 12. Cauayler ladre major ladrocini fa a la alta honor de cauayleria con li embla si mateix e son nom, Llull Cavall. 15. Dixeren al negre: si fosses rey, què faries? Dix: emblaria mil morabatins e fugiria, Jahuda Dits, c. 67. Que la huna estigués ab ell e l'altra li emblàs la espasa e lo coltell, doc. segle XIV (BSAL, x, 52). Si emblarà els dits blats de dia, a aquell aytal sien toltes les orelles, doc. a. 1390 (BSAL, ix, 30). Cells qui han moneda estan en pahor que no'ls sia tolta o emblada, Genebreda Cons. 115. Ladres... no és stat negú en qui aja fet profit neguna cosa que emblàs, Scachs 91.
|| 2. Prendre forcívolment, apoderar-se; cast. tomar. Uench a nós missatge que peons de Terol e de la frontera hauien enblat Ares, Jaume I, Cròn. 132. Havien emblats bé quaranta castells, Desclot Cròn., c. 67. En mig del jorn emblà lo castell de Medico, Muntaner Cròn., c. 223.
    Etim.: del llatí invŏlare, mat. sign. (cf. Rom., xlii, 143).

2. EMBLAR v. intr. o refl. ant.
Anar-se'n. Pensam nos que hauíem a fer ab mala gent, car e'l món no ha tan sobrer poble con són cauallers, e quan nos ne fóssem partits, no haurien vergonya d'emblar-se de nuyt o de dia, Jaume I, Cròn. 237. (V. amblar).