DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EMBRANCAR v.
|| 1. a) tr. Unir dues o més coses per un de llurs extrems, com les branques en un tronc; cast. empalmar. Lo Pirineu i l'Atlas... agermanats embranquen aquí ses cordilleres, Atlàntida ii.—b) intr. o refl. Unir-se dues o més coses per un de llurs extrems, com les branques en un tronc; cast. empalmar. Lo comte Tallaferro | pel camí dret | segueix lo Comalada | que embranca amb Tec, Canigó v. El riu de Vall Ferrera embranca més avall amb el de la ribera de Cardós, Verdaguer Exc. 25. La cova creix i s'eixampla; | ... | s'hi embranquen cent corredors | com los carrers d'una vila, Canigó vi.
|| 2. refl. Estendre's en branques, en diferents direccions; cast. enramarse. La parra que resseguia el pou, embrancant-se y extenent-se per las vehinas parets, Pons Auca 100.
|| 3. refl. Ficar-se entre branques; enredar-se entre diferents coses; fig., ficarse en un lloc, situació o acció de difícil sortida; cast. enredarse. «Les cabres s'embranquen als arbres per menjar la fulla». Al devessell de llibres y a les restelleres de làmines s'hi embrancava la terrissa, Pons Auca 106. Pregà la Pilar frisosa d'acabar ab el pugilat en què veya que s'embrancava la seva filla, Oller Pil. 239. En trobar la primera dificultat greu abandonava l'obra, m'embrancava tal volta per altres camins, Ruyra Parada 5. Especialment: a) Enganxar-se una corda o ormeig amb algun obstacle submarí (Costa de Llevant, ap. Roig-Amades Pesca).
    Fon.: əmbɾəŋká (or., bal.); ambɾaŋká (occ.); embɾaŋkáɾ (val.).
    Etim.: derivat de branca.