Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  emparar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EMPARAR (ant. escrit també amparar i emperar). v. tr.
I. || 1. Embargar; apoderar-se d'una cosa en virtut d'autoritat; cast. embargar. Trobam que a altre les hauia empenyorades enans..., e per açò no les poguem emparar, Jaume I, Cròn. 306. Si'n són tretes ans que per lo senyor sien emparades o retengudes, Cost. Tort. IV, vi, 9. Roger de Flor... acusaren-lo ab lo mestre dient que tenia gran thresor..., si que'l mestre li emparà tot quant trobà del seu, Muntaner Cròn., c. 194. Lo dit gouernador secrestà e emparà tots e sengles béns axí mobles com inmobles, doc. a. 1392 (BSAL, viii, 56). Emparar la llicència de casar (Empordà), emparar sa lletra (Mall.): impedir que passi avant l'autorització d'un matrimoni, presentant-hi impediments legals. «Mena sa carrera neta | i no te'n penediràs, | i com novia seràs | no t'empararan sa lletra» (cançó pop. Mall.).
|| 2. Apoderar-se, prendre possessió d'una cosa, sia com sia; cast. apoderarse, tomar. a) Amb complement directe del nom de la cosa ocupada. Armà's tota la ost per combatre e els empararen tota la uila, Jaume I, Cròn. 39. Lo senyor infant Fraderich emparà lo regne de Sicília, Muntaner Cròn., c. 185.—b) refl., amb el complement regit de la preposició de. El rey d'Aragó emparà's de tot lo castell, Desclot Cròn., c. 134. Miquel Péreç... e mossènyer Garcia de Loriç empararen-se de nós e feren-nos anar a Exea, Pere IV, Cròn. 69. La idea de la parada... s'emparà de mi amb nova força, paralitzant els meus moviments, Ruyra Parada 21. L'ombra qui condorm l'ull blau de l'horitzó es va amparant del món, Riber Sol ixent, 54.
|| 3. ant. Prendre al seu càrrec (una acció, una tasca); cast. emprender. El comte d'Ampúries féu un mantel e acostà'l là prop del ual e mes-hi companya..., e nós faem-ne altre emparar a nostra companya, d'aquela forma matexa, Jaume I, Cròn. 69. Lo cellerer lexà la raó que havia emparada contra Blanquerna e pres altra raó, Llull Blanq. 60, 6. Si jo no sabés, Sènyer, en vós tant de cumpliment, jo no agra emparat lo comensament que vós m'avets donat d'aquest libre, Llull Cont. 100, 30. Mestres d'aixa o calafats qui emparan de alguna obra a fer e no la sabran fer sinó que enganan les gents, Consolat, c. 53. Que ell havia emparada cosa de què ell lo faria penedir, Muntaner Cròn., c. 61. Quin enginy hauràs en saber defendre ço que has amparat, Metge Somni iv. Com los succehiria en lo viatge que havien emparat, Hist. Troy. 125. Altra malaltia serà a vostra mercè presentada, qui no és metge al món qui la amparàs de guarir sinó sola vostra senyoria, Villena Vita Chr., c. 45.
|| 4. ant. Encarregar qualcú, posar en càrrec seu de fer una cosa; cast. encargar. a) tr. Per la gent de la terra la santa gent fou emperada que pregassen Déu que aquella tan gran plaga los volgués levar, Pere Pasqual, Obres, i, 39. Acabats los dits processos, procuram e emparam tots los barons e richs hòmens... que passassen ab nós a la ylla de Mallorques, Pere IV, Cròn. 130.—b) refl. Lo maestre qui s'empara de molts mesters, cové que... sien en major defalliment ses obres on més seran los mesters, Llull Cont. 28, 13. Lo infant En Pere... no's curà de seguir nostra cort..., e mossènyer Nicolau de Jamvilla emparà's de seguir nostra cort e de tenir lo regiment de aquella, Pere IV, Cròn. 106.
II. || 1. Protegir, ajudar contra el perill; cast. amparar. Don Rodrigo Liçana... parlà ab don Pero Ferrández que l'emparàs de la guerra e que s'espidaria de nós, Jaume I, Cròn. 15. Aquell nos regeix, aquell nos empara, aquell nos sosté, Passi cobles 71. Esperaràs | que ella t'empare | com vera mare, Spill 12803. La casa d'Abraham és plena i rica, | car Jehovà l'empara i glorifica, Alcover Poem. Bíbl. 36. «Déu t'empari» o «Déu us empari»: expressió amb què es dóna comiat als captaires sense fer-los almoina. a) refl. Protegir-se, aprofitar-se del poder i ajut d'altri. Amparar-se de algú, implorar lo auxili de algú, Lacavalleria Gazoph. Les gents dels llochs emparaven-se'n per part del infant En Fraderich, Muntaner Cròn., c. 184. Que enrahoni!—afegiren els convidats; obrí la boca el bo del passamaner, y amparant-se ab la vènia d'aquestos, començà son brindis, Pons Auca 149.
|| 2. Aguantar una cosa o persona impedint que caigui; cast. sostener. «Vaig tenir un rodament de cap, i si no m'haguessin emparat, hauria caigut».
|| 3. Rebre una cosa que es mou en direcció al subjecte i agafar-la impedint que caigui en terra, que passi més enllà, etc.; cast. aparar, aguantar, coger. Començaríem per encendre llenya; En Lluís i jo emparàvem el vent amb els nostres abrics estesos, Ruyra Parada 37. «Un home bat les peres a l'arbre, i la dona les empara amb el davantal». Emparar la pluja, l'aigua: rebre-les damunt, no guardar-se'n. En posar-se a ploure per allà han de fer com els d'Ervissa, que l'amparen y la deixen caure, Penya Mos. iii, 142. Lliris del camp que les gotes | de la rosada amparau, Guiraud Poes. 21. Amparant la soleyada, Salvà Poes. 63.
|| 4. Defensar una cosa contra l'acció d'una altra, estenent la mà o altra cosa que impedeixi aquesta acció; cast. resguardar, proteger. La feble flameta..., En Xaneta emparant-la amb sa mà esquerra, Ruyra Parada 38.
|| 5. Oposar-se a una cosa i impedir-li l'acció; cast. aguantar, evitar, impedir. Aníbal, hom sens tota pahor, emparà tota la forssa romana, Scip. e An. 78. Collir una pedra i etzibar-la dret al turó, fou tot u: En Xaneta, que se li havia abalançat al braç per emparar-li l'acció, restà espantat, Ruyra Parada 33.
    Refr.

—«Lo que empara es fred, empara sa calor»: es diu significant que el portar molta roba en temps de calor pot esser causa que aquesta no es deixi sentir tant (Men.).
    Fon.:
əmpəɾá (pir-or., or., bal.); ampaɾá (occ.); ampaɾáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí vulgar *imparare ‘prendre possessió’.